La Vall d'Alcalà, situada a l’extrem nord de la comarca, fita amb la comarca del Comtat i és el lloc de naixement del riu Girona. Està conformada per dos pobles menuts: Alcalà de la Jovada i Beniaia, que configuren la vall d’Alcalà, una de les quatre valls anomenades les Valls de la Marina. Ubicada 637 metres d’altitud i amb una extensió de 24,2 km². Actualment, té una població de 163 habitants amb el gentilici d’alcalaners i alcalaneres.
HISTÒRIA
Es tracta d’una vall entre valls, emmarcada al nord per la serra Foradada i la vall de Gallinera; al sud, pels últims cims de la serra de l’Alfaro i per la vall de Seta; a l’oest, per les serres dels Llombos i de Cantacuc i per la vall de Planes, i a l’est, per la serra del Cireret i la vall d’Ebo. La Vall d’Alcalà aplega una riquesa hídrica valuosíssima a través de nombrosos barrancs i vessants.
La Vall d'Alcalà conserva vestigis arqueològics de la presència humana des de la prehistòria, amb diversos jaciments repartits que ho testimonien: el barranquet de Beniaia i l’abric del tossal de la Roca, del Paleolític; els poblats del tossal de la Roca i de la penya de la Retura, de l’Edat del Bronze; les pintures rupestres dels abrics del Condoig i del barranc de la Gleda; i el poblat ibèric del Xarpolar.
Tanmateix, no serà fins a l'època musulmana quan les alqueries musulmanes començaran a omplir aquesta vall, alqueries que moltes són despoblats moriscos en l'actualitat: l’Atzubieta, la Roca, els Benialís, Benixarco, el Rafalet, la Queirola, a més de la Jovada i Beniaia que són les dues que han perdurat fins als nostres dies.
Parlar d’Alcalà és parlar d’al-Azraq, cabdill nascut a Alcalà entre 1218 i 1220, qui es va atrevir a plantar cara a l’exèrcit de Jaume I i es revoltà fins a tres vegades. Segons la documentació tenia “son alberch major” en Al-qa‘la (el castell), ubicat en el terme actual de la Vall de Gallinera, i que en aquell temps formava part de la Vall d’Alcalà juntament amb Benissili, últim poble de l’actual Vall de Gallinera.
Després de la conquesta cristiana, durant més de tres segles va estar habitat per la mateixa població musulmana, que va mantindre costums, religió i organització pròpia fins poc abans de l’expulsió, el 1609.
La Vall d’Alcalà va ser repoblada amb una immigració remarcable d’Ibi, seguida de mallorquins i d’altres localitats valencianes. Dins de la Vall, el lloc de Beniaia fou l’habitatge preferit dels illencs, els quals van deixar constància de la seua presència amb cognoms com Servera, Cortell, Malonda i Porcell.
Són molt destacables les dues neveres que s’hi conserven, mostra de l’economia generada gràcies al gel durant l'època anomenada la petita glaciació valenciana.
Aquests paratges, a més a més, han quedat guardats en la memòria col·lectiva valenciana a través de tres de les rondalles recollides per Enric Valor: L’envejós d’Alcalà, El darrer consell i Don Joan de la Panarra.
FESTES
- La Festa d’al-Azraq se celebra normalment la primera setmana de juliol a Alcalà de la Jovada i la tercera setmana de juliol a Beniaia. Es tracta d’un mercat gastronòmic en el qual participa l’associació d’hostalers de la Vall d’Alcalà, on a més es duen a terme activitats culturals.
- La festa i foguera de Sant Antoni se celebra el cap de setmana més pròxim al 17 de gener.
- Les fstes patronals d’Alcalà de la Jovada se celebren del 7 al 14 d’agost.
- Les festes patronals de Beniaia, se celebren durant el tercer cap de setmana de setembre.
GASTRONOMIA
- Són típics els minxos (coques de farina, amb tota mena d'acompanyament), el blat picat (un bollit amb grans de blat picat) i l'arròs amb llentilles.
- Entre els dolços sobreïxen les coques de mel i els mostatxuts.