Al segle XIII, l'alqueria pertanyia al cabdill musulmà al-Azraq, senyor d'Alcalà i d'un extens territori. A partir de 1245, amb la conquesta cristiana, el vassallatge d'al-Azraq al rei Jaume I i a conseqüència del Tractat del Pouet, el dirigent andalusí es va quedar durant tres anys la meitat de les rendes de la Queirola.

Abans de 1609, any de l'expulsió dels moriscos, l'alqueria tenia 13 famílies, però després va quedar despoblada. Als segles XVIII i XIX, es va intentar ocupar novament, però gran part de les cases es convertirien en corrals per al ramat.

Hi ha restes de dos complexos arquitectònics localitzats en una superfície de menys d'una hectàrea. El més gran se situa a l'oest i s’hi poden distingir almenys quatre cossos de fàbrica, corresponents a altres tantes unitats domèstiques, organitzats mitjançant crugies paral·leles. Es tracta d'una distribució de l'espai construït característica de l'arquitectura rural valenciana dels segles XVIII i XIX, molt diferent de les formes d'organització pròpies de l'arquitectura domèstica musulmana i morisca.

Tant el plànol com les tècniques constructives emprades indiquen clarament que les edificacions visibles corresponen, essencialment, a obres del segle XVIII que van reaprofitar selectivament alguns murs o fragments de mur de l'antiga alqueria morisca, fàcilment distingibles per les filades i la col·locació obliqua dels cantons.

El complex situat a l'est ha estat habilitat com a habitatge.