La Xara, poble constituït com a EATIM, es localitza a l’últim contrafort oest del Montgó, travessat de nord a sud pel barranc del Regalatxo. Està ubicat a una altitud de 26 metres sobre el nivell del mar, i compta amb un total de 1.807 habitants, anomenats xarers i xareres.

HISTÒRIA 

Els assentaments humans més antics coneguts prop del nucli urbà es troben a la punta de Benimaquia, un oppidum (poblat ibèric fortificat en altura) ubicat a l’extrem nord-est del Montgó, a 210 metres sobre el nivell del mar, propi de l’època orientalitzant o ibèrica antiga (segle VI aC). 

Malgrat aquest jaciment, la Xara és un poble jove, amb poc més de 200 anys d'història, que actualment és una entitat local menor dins del terme municipal de Dénia. Tot va començar quan un llaurador de Senija, Mateu Ivars i Peiró, es va establir en aquest emplaçament, que juntament amb la seua dona pedreguera, van donar lloc amb la seua família al poblament, el qual va augmentar en un període de cinquanta anys amb l’arribada continuada de gent procedent de localitats de la comarca, com Pedreguer, Xàbia, Alcalalí o el Verger.

En referència a aquest origen familiar, l’any 2009 el Consell d'Heràldica Valenciana va aprovar l’escut oficial de la Xara, consistent en una casa sobre la qual s’observa l'escut del cognom Ivars: dos lleons rampants sobre els quals hi ha una flor de lis d’argent, clara referència a l’origen familiar de la població actual.

Aquest ràpid desenvolupament fou gràcies a unes condicions agrícoles favorables i a l'ocupació de la població com a picapedrers i obrers en el moment històric en què el comerç de la pansa era un negoci fructífer. Això va permetre fer diners amb facilitat i acumular-los, no només a Dénia, ciutat pansera per definició, sinó també a altres localitats de la comarca, on el creixement econòmic es va manifestar en la construcció d'un gran nombre d'edificis.

Només després de la crisi general de la pansa, cap al 1902, el món dels picapedrers va patir una reculada, fet que es va traduir en un moviment migratori cap als Estats Units, l'Argentina o cap a Alger, però amb el crac borsari del 1929, moltes de les persones migrades van tornar a casa. 

La crisi de la fil·loxera i abandó de la pansa va provocar també el canvi dels cultius de secà pels de regadiu, que van substituir els ceps per l'horta per tarongers, més rendibles i productius en aquells moments. El regadiu va suposar la necessitat de posar en funcionament i crear molts pous i la séquia de la Junta. Aquest cultiu va suposar l’activitat econòmica principal fins als anys 70, amb l’arribada massiva del turisme com a nou motor econòmic.

FESTES 

• Les festes patronals en honor de sant Roc i sant Mateu comencen el primer cap de setmana de setembre. 

GASTRONOMIA

• Llandeta.
• Arròs a banda.
• Cruet de peix.
• Allioli.