Família: Leguminosae. Gènere: Ceratonia. Nom comú: Garrofer. Usos i propietats: Comestible o usos alimentaris. Mobiliari, construcció i eines. Medicinal. Planta psicotròpica. Època de floració: De febrer a abril . Formes vitals: Macrofaneròfit. Hàbitats: Camps de conreu, Vores de camins, llocs alterats. Cultivades. Plantes de jardí. Ullastrars i altres garrigues escleròfiles, sabinars. Pinars i garrigues amb romaní i timonedes.
Cultivat i naturalitzat. Característiques: Arbre molt característic de la regió mediterrània, cultivat arreu pels seus fruits que són les garrofes. Fa les fulles compostes en parells (fins a cinc) de folíols ovalats i coriacis de color verd fosc. Floreix al principi de la tardor formant raïms de flors a sobre de les branques velles; les flors sense corol·la són poc aparents. Els arbres poden ser masculins, femenins, o hermafrodites. L'arbre amb capçada ampla i arrodonida és inconfusible, de vegades podem trobar-lo naturalitzat a dins de les garrigues, però sense fer-se de grans dimensions. Observacions:La garrofa és un llegum comestible, de polpa ensucrada i nutritiva, que s'ha fet servir secularment com a vianda selecta i nutritiva del bestiar, haques, rossins, ases, mules i matxos, i en èpoques d'escassetat com a alimentació humana. La garrofa madura feta farina té propietats astringents i era un remei apropiat per als xiquets quan anaven lleugers de panxeta. Les garrofes verdes per contra fan que el ventre córrega. La polpa o la farina de garrofa és un excel·lent absorbent de les toxines intestinals, d'on que menjar-la siga un bon antidiarreic. Durant l'Antiguitat les llavors de la garrofa eren usades per a pesar gemmes i pedres precioses, en canvi, en l'actualitat s'usen per a l'extracció de la goma de garrofí, un gelificant vegetal. Origen: Mediterrani oriental. Informació extreta del web http://herbarivirtual.uib.es/ i de Pellicer, Joan (2000). Costumari Botànic [2]. Edicions del Bullent. |