Entrevista a Juli Esteve i Carbonell, periodista investigador valencià
Juli Esteve i Carbonell, nascut a Puçol el 1959, és un periodista investigador valencià amb una forta vinculació a la Marina Alta, atés que la seua dona era de Pego. Des de l’empresa que dirigeix, InfoTV, ha dut endavant nombrosos projectes documentals i bibliogràfics per donar a conéixer la història dels valencians i valencianes amb temàtiques en què la Marina Alta ocupa un gran espai d’aquesta història. Alguns d’aquests episodis ben coneguts per totes i per tots són l’expulsió dels moriscos, la repoblació mallorquina o les onades migratòries del segle XX.
Juli benvingut al nostre humil espai. En primer lloc agrair-te la teua col·laboració en la nostra entrevista però sobretot agrair-te la tasca de dignificació que has realitzat gràcies als teus documentals, pel que respecta a la història dels valencians i valencianes, i més concretament al que respecta a la de la Marina. Parlem del teu projecte d’InfoTV i dels diferents documentals que has anat produint al llarg d’aquests anys. Com va començar aquesta contesa? Explica’ns un poc l’origen d’InfoTV i dels seus projectes documentals.
InfoTV és una iniciativa d’un grup de periodistes que havien treballat en Canal 9 en els anys de la fundació i que va tindre com a objectiu inicial, parlem del 2004, posar en marxa un canal de televisió plural, professional, de qualitat i en valencià, que arribara a ser una alternativa a una TVV que no ens agradava gens. No vam aconseguir del govern valencià la llicència que preteníem i el 2008, després d’emetre durant tres anys per a València i la seua àrea metropolitana, la Safor i Ontinyent, vam haver de parar les emissions i reconvertir-nos en una productora audiovisual. Ja havíem fet alguns documentals fins a eixe moment i fou aleshores el moment de fer-ne més encara. El 2009, perquè es complien 400 anys de l’expulsió, vam produir Moriscos, els valencians oblidats. Tot seguit, Valencians de Mallorca. Este treball, en gran part gravat a Tàrbena, ens va fer descobrir un món que a penes coneixíem aleshores, com era el de l’emigració valenciana a Algèria. I d’eixa inspiració van eixir els dos documentals de la minisèrie Algèria, el meu país. I tancarem el cicle sobre l’emigració amb el que podríem considerar, a petita escala, una superproducció, els quatre llargmetratges de la sèrie
Del Montgó a Manhattan. Valencians a Nova York, una investigació d’una profunditat extraordinària, amb un treball de documentació en arxius nord-americans que va durar més d’un any, continuat amb un treball de camp conformat per 700 entrevistes ací i als Estats Units als descendents dels emigrants del 1920. Tota eixa informació és la que ara es publica en el llibre que hem editat i que s’ha presentat a Dénia estos dies, L’emigració valenciana als Estats Units i el Canadà: El somni americà contra el caciquisme i la fil·loxera.
No sé si eres conscient de que els teus documentals han servit per fer pedagogia de la història menys coneguda i fins i tot podríem dir un poc amagada de la història dels nostres pobles. Si hagueres de triar un dels documentals que has fet, a quin li guardes especial estima i per què?
No sé si estos treballs han tingut o no eixe efecte. El que sí que puc assegurar és que eixa era la raó principal per a posar en marxa els projectes que hem abordat. InfoTV va nàixer, sempre ho dic, per a contar aquelles històries, actuals o passades, que estaven poc contades, mal contades o directament sense contar al gran públic, és a dir, en format audiovisual, per a aconseguir la màxima difusió possible. Per això dic que no sé si ho hem aconseguit, però almenys ho hem intentat. Això, segur.
I d’entre tots els treballs jo em quedaria amb les emocions que van aflorar entre els valencians d’Algèria quan ens contaven com van haver de dir adeu aquell país que era també el seu i, sobretot, estic especialment satisfet per tot el que vam descobrir en la nostra investigació sobre l’emigració a l’Amèrica del Nord. Des del punt de vista periodístic i historiogràfic, crec que hem tret a la llum una història i unes històries quasi del tot desconegudes fins ara i ben interessants.
Aprofitant que et tenim ací amb nosaltres, i entrant un poc en el camp de la producció audiovisual valenciana, portes molts anys en aquest món, com veus l’evolució de la indústria, creus que des que començares l’any 2004 amb InfoTV es podria fer una lectura positiva del creixement? O per contra creus que caldria incentivar més la producció valenciana de proximitat?
Quan InfoTV va nàixer el 2004 i començà a emetre el 2005, eren els anys en què Canal 9 va tocar sostre pel que fa a pressupost, que s’acostà als 300 milions d’euros anuals. Amb això es podia fer de tot. Una altra cosa és la destinació que realment van tindre aquells diners. Ara, però, estem en una situació just a l’extrem contrari. À Punt és l’empresa de referència de l’audiovisual valencià; el gran client per a totes les productores valencianes; i hauria de ser el gran motor de la indústria audiovisual. Però no pot exercir eixe paper amb un pressupost esquifit i retallat. Impossible. Amb 58 o 60 milions d’euros no es pot funcionar en ple segle XXI. I, ja que estic ací, deixa’m aportar unes dades irrefutables: el 1995, l’últim any en què jo vaig treballar en Canal 9, el pressupost que teníem per a una empresa que tenia 500 treballadors, un canal de televisió i un de ràdio era de 78 milions d’euros. És a dir, una empresa ben semblant a l’actual À Punt Mèdia. Si eixos diners els actualitzem amb la inflació acumulada des d’aleshores, equivaldrien hui a 168 milions d’euros. El pressupost d’À Punt és a penes la tercera part d’eixa quantitat, uns 58 milions. En eixes condicions l’equip directiu de la casa no fa gestió: fa miracles autèntics. Això hauria de canviar per a que, de bona veritat, la producció es dinamitzara, trobara finestres per a arribar al públic i es feren més productes i de més qualitat.
Seguint amb la pregunta anterior quins incentius o millores permetrien alimentar el camp audiovisual valencià? I quines deficiències tècniques caldria millorar i enfortir?
Amb diners, torrons. Ja ho diu la dita. Tenim molts i bons professionals, però empreses raquítiques per falta de comandes i d’activitat. El sector necessita una bona injecció de capital per a superar la depressió del covid19 i fer el salt de qualitat que, des del punt de vista de la creativitat i la professionalitat, és perfectament possible.
Després de fer aquesta immersió en l’audiovisual ens centrem en un altre tipus de producció per la que hui estàs ací amb nosaltres, la producció editorial. Presentes nou llibre i nou projecte sota el títol ‘L’emigració valenciana als Estats Units i el Canadà. El somni americà contra el caciquisme i la fil·loxera’. Conta’ns un poc com va sorgir aquest projecte que té tan bona pinta i que podrem descobrir en les seues pàgines.
Els quatre documentals de la sèrie Del Montgó a Manhattan. Valencians a Nova York eren densos, certament. Contenien molta informació, ben fonamentada en les troballes fetes als arxius i en les entrevistes. Però aquella era en realitat una part minoritària de tots els materials que vam poder acumular en aquelles vora 700 entrevistes. El format adequat per a oferir tota eixa informació, més treballada, més ben fonamentada en treballs anteriors i amb més espai per a oferir ordenadament les dades aconseguides i les conseqüències que se’n desprenen és un llibre. I este està fet com un assaig d’investigació molt seriós, però alhora escrit per a ser llegit amb facilitat per tota classe de públics. Jo crec que agradarà i molt als intel·lectuals i també al poble pla, perquè inclou moltes d’aquelles històries que, a vora foc, tantes voltes van contar aquells homes quan esdevingueren uelos.
Continuem parlant del llibre, perquè si bé és cert que no és la primera vegada que escrius un llibre –recordem als i les lectores el llibre ‘La televisió (im)possible. Deu anys d'informatius a Canal 9 del que Juli és coautor– sí que és la primera vegada que realitzes un llibre d’història, veritat, quin ha sigut el principal repte al que t’has hagut d’enfrontar?
Per a poder-lo fer m’he beneficiat de l’aprenentatge que per a mi ha suposat cursar, entre 2017 i 2020 un grau universitari d’Història, Geografia i Història de l’Art. Perquè eixos estudis m’han servit per a ensenyar-me a adaptar la recerca periodística inicial als cànons acadèmics. El llibre està ple de citacions d’altres autors, que m’han aportat una informació essencial sobre l’estructura econòmica i de propietat del camp valencià i de l’impacte que va tindre la fil·loxera, primer positiu, quan arrasà Europa i ací va augmentar exageradament la producció, i després negatiu, quan arribà finalment la plaga. Eixe rigor acadèmic que buscava m’ha obligat a confirmar les dades, contrastar la informació, assegurar-me de la veracitat de cada detall i, també, a descartar alguna història per falta de credibilitat.
La gira de presentació del teu llibre s’inicia el proper dia 1 d’octubre a Dénia veritat? tens previstes presentacions en el mes que entrem per poder convidar als i les usuàries de la nostra Guia?
Sí, i tant. Ara mateix ja tenim acordats actes semblants a Pego, el 13 d’octubre, i a Ondara, ja per a novembre. Però en passar este primer compromís, que es traure el llibre a la venda, tancarem més presentacions a Pedreguer, Gata, Calp, Benissa, els Poblets, el Verger, la Vall de Gallinera, Tàrbena, Callosa d’en Sarrià, Orba, Murla... i, ja fora de la Marina, Gandia, Oliva, la Font d’en Carròs, Vilallonga, Carlet, Corbera, València...
En plena crisi humanitària per les onades migratòries que estem vivint a Europa, hui per hui el teu llibre sembla que ve com anell al dit per incentivar la reflexió des del nostre passat més recent. Coneixent l’esperit crític que totes les teues produccions tenen, penses que publicacions com aquesta poden ajudar a entendre millor la situació actual i contrarrestar certs pensaments poc solidaris?
No vull predicar sobre açò. Quan em pregunten sobre estos fets, jo cite literalment la nostra amiga Nadège Font, una dona valenta nascuda a Alger, al si d’una família valenciano-algeriana de quarta generació. I refugiada a Xaló després de la independència de l’antiga colònia francesa. Esta dona extraordinària, que va faltar fa uns pocs anys, sempre la tindré al cap i al cor, perquè en el documental Algèria, el meu país, té una frase d’eixes que s’hauria d’emmarcar a cada institut, escola o centre públic del nostre país. Deia Nadège, amb el seu accent francés deliciós: “La meua bisauela era de Tàrbena. I va arribar a Sidi Ferruch [una platja a prop d’Alger] en una pastera. Seria per l’any 1870”. És a dir, que els valencians de fa 150 anys emigraven sense papers i arribaven en pasteres a les platges d’Algèria. Com ara fan els milers i milers d’africans que venen ací. Per això, si hi ha un poble a Europa que no pot mirar per damunt del muscle els emigrants som els valencians. I per això el llibre està dedicat als emigrants valencians, “protagonistes i herois d’esta història” i als emigrants d’arreu del món, “tan invisibles i maltractats”.
Amb la personalitat incansable i reivindicativa que et caracteriza, tens algun projecte de futur confessable lligat a aquest llibre o qualsevol altra idea que portes entremans que t’agradaria compartir amb nosaltres?
Els últims anys ens hem centrat en InfoTV en la producció del programa Rosquilletres per a À Punt. I, de fet, va ser la parada obligada per l’epidèmia de covid19 el que em va permetre trobar el temps necessari per a escriure el llibre, una faena pendent des del 2015. Però tot i així, encara hem pogut produir els últims anys documentals com els dedicats a Amado Granell, el valencià que va alliberar París; a sant Vicent Ferrer, amb motiu dels 600 anys de la mort; als bebés robats a les clíniques i hospitals valencians durant el franquisme i els primers anys de la democràcia... i ara tenim un parell de projectes més, els dos destinats a traure a la llum capítols ben interessants de la història valenciana del convuls segle XX. Però ja en parlarem quan toque.
Octubre del 2021