ENTREVISTA A PACO TORTOSA, GEÒGRAF I PIONER DEL CICLOTURISME
Paco Tortosa Pastor (Vallada, 1954), és doctor en Geografia nascut a Vallada, País Valencià, poble on va créixer junt amb la seua família, propietària d’un forn de pa. Fotògraf autodidacte i viatger, és considerat pioner del cicloturisme a Espanya, precursor de les anomenades vies verdes i expert en geografia ambiental. A més, ha participat com a assessor en diversos plans de mobilitat, com en el de la Vall d’Albaida o en el que estem desenvolupant actualment des de la MACMA.
La seua vida i carrera han estat dedicades a explorar la riquesa cultural i natural dels paisatges que l’envolten, sobretot, el seu entorn més pròxim. Fruit d’aquest interés són una col·lecció de publicacions escrites i digitals, que han deixat una empremta notable en els àmbits del cicloturisme i la mobilitat sostenible, tot acompanyat d’una extensa documentació fotogràfica i un gran nombre de mapes detallats de les rutes realitzades.
Paco, com va començar el teu interés pel tema de la mobilitat amb bicicleta? Quina relació té aquest interés amb els teus inicis com a geògraf i expert en cicloturisme?
En adquirir la consciència ecologista als anys setanta, vaig descobrir que la bici era una revolució per a la mobilitat sostenible i quotidiana. Vaig començar a utilitzar-la per anar a la feina l'any 1978, a la ciutat de València i ja mai he baixat d’ella. Calia fer servir la bici no sols per a anar a treballar, així que un bon dia vaig fer un primer viatge en bici de set dies. Veure els paisatges pedalejant em va apropar a la geografia més del que jo imaginava.
Dels viatges que has fet amb bicicleta, destacaries algun en particular? En fer-lo quines dificultats vas trobar? Creus que aquestes dificultats s’han reduït actualment?
N'he fet tants que em resulta difícil destacar-ne algun d’ells. He pedalejat, sempre sense pressa, per tot el territori valencià, per tot l’estat espanyol, per totes les muntanyes d’Europa, per les illes de Cuba i Islàndia, per l’Atles del Marroc, pel Perú, per Bolívia, per l'Argentina i per Xile.
Pel que fa als viatges per l’estat espanyol i per terres valencianes, les dificultats principals eren la manca d'informació al voltant dels viatges en bici i la dificultat per trobar bicis de cicloturisme. Aquests problemes hui en dia quasi han desaparegut o, almenys, s'han reduït molt. Per contra, en els anys vuitanta i principis dels noranta es podia pujar la bici sense desmuntar a tots els trens, mentre que ara tan sols en els trens de rodalia i els regionals es pot viatjar amb la bici amb tranquil·litat.
La teua obra ‘Espanya en bici’ és un referent del cicloturisme pel nostre país. Com va nàixer aquest projecte tan innovador en un moment en què era més estrany practicar el cicloturisme? Hi havia més dificultats o era més fàcil inclús per haver-hi menys vehicles?
El projecte va nàixer sense adonar-me'n. Quan feia viatges amb l’Interraïl per Europa als estius, allà pels anys setanta, ja havia observat que joves (i no tan joves) viatjaven en bici. Jo els deia a les meues amistats que mentre nosaltres esperàvem el bus o el tren carregats amb les motxilles perquè ens portés d’un poble a un altre, els cicloturistes eixien cada dia amb les seues bicis des de l’alberg. No depenien de cap transport públic i portaven l’equipatge en unes alforges darrere la bici sense cap esforç ni incomoditat. Em va semblar fascinant. Fantasiejava cada dia amb la possibilitat de fer aquest tipus de viatges. No podia deixar de pensar-ho. El cap no em parava.
Després de quatre anys recorrent tot l’estat espanyol en bici, a la Casa Verda d’Acció Ecologista-Agró, el Jordi Bigues em va suggerir que recollira per escrit tots els viatges que havia fet els darrers anys i intentés publicar una guia de rutes en bici. Sols pensar-ho em donava vertigen. Encara que fora una guia, calia escriure el viscut, redactar adequadament tot l’observat i que el conjunt tingués un cert estil. Tres o quatre vegades em vaig fer endavant, i altres tantes vegades em vaig fer enrere.
Respecte a les dificultats, en aquell moment era més fàcil viatjar en bici. A més a més, com érem tan pocs cicloturistes la gent ens rebia als pobles com a una novetat. Ens sentíem molt ben acollits per tot arreu i no hi havia pràcticament trànsit a cap carretera, inclosa la nacional del litoral de la Marina Alta.
Creus que la Marina Alta està preparada per al cicloturisme o per a la mobilitat quotidiana en bicicleta en l’actualitat?
Són dos temes i activitats ben diferents:
- Per al cicloturisme, entés com fer turisme en bicicleta sense competir, ni córrer en excés, la Marina Alta és perfecta en l'actualitat. Hi ha moltes carreteres interiors amb molt poc trànsit, molts camins rurals en les zones litorals i un bon patrimoni cultural i natural. A més a més, el clima ajuda al fet que es puga viatjar en bici o fer turisme en bici al llarg de tot l’any.
- Per a la mobilitat quotidiana en bicicleta, per motius laborals, compres, visites a familiars o desplaçaments entre pobles, la comarca no està preparada. Més aviat podríem dir que és un veritable desastre, com a la resta de comarques de les terres valencianes.
Hi ha una manca de cultura d’ús de la bicicleta a la nostra comarca? Què creus que s’hauria de fer per fomentar l’ús d’aquesta com a mitjà de transport?
Si parlem de mobilitat quotidiana, és prou evident que no hi ha actualment cap cultura d’ús de la bici per motius laborals o per a moure’s entre els pobles. El cotxe és la idolatrada màquina per eixos menesters.
I respecte a què fer per fomentar l’ús d’aquesta com a mitjà de transport, la resposta està en el pla de mobilitat que està redactant la MACMA, per tal de crear una xarxa de carrils bici (vials no motoritzats). Si la ciutadania té una infraestructura segura de mobilitat per on poder desplaçar-se amb bici, segur que la faran servir.
Com ja saps, des de la MACMA estem elaborant un pla de mobilitat per enllaçar els diversos pobles mitjançant carrils bici per poder desplaçar-se en el dia a dia. Quines creus que són les prioritats per posar en marxa aquest pla? On caldria posar el focus? Quines són les principals dificultats del projecte?
Respecte a les prioritats, caldria (tal com ja s'ha fet) contactar amb els ajuntaments, amb empresaris de tallers de reparació i venda de bicicletes i amb aquells usuaris que utilitzen la bici cada dia com a mitjà de transport. La participació ciutadana és un pilar fonamental.
El focus caldria posar-lo en les taules participatives que s'han dut a terme amb ciutadans i regidors o alcaldes per discutir sobre la situació a la Marina Alta respecte a l'ús de la bici.
De manera global, les principals dificultats són convéncer les institucions per invertir diners en l’execució de la xarxa, i fer entendre a la població que la mobilitat no motoritzada és la millor manera de desplaçar-se entre pobles i per anar als llocs de treball. El repte és descomunal, però fascinant i amb un gran futur.
Creus que a part de connectar els diferents municipis de la Marina caldria també millorar la mobilitat per dins de cada poble? Com es podria fer?
Són dos temes diferents que es complementen. Queda clar que si tenim tots el pobles de la comarca connectats amb carrils bici, en arribar a cada poble pedalejant, seria desitjable que els carrers i places també permeteren una bona mobilitat. Actualment, estic treballant en alguns municipis de la Ribera Alta per pacificar els carrers i les places dels nuclis urbans. Els punts per aconseguir això serien:
- Anul·lar totes les places d’aparcament de cotxes a l’interior dels nuclis urbans. Es tractaria de prohibir o reordenar les zones d’aparcaments de manera que tot fora un espai urbà de carrers i places lliure de cotxes aparcats. Seria un espai per a la convivència, lliure de sorolls, fums i dificultats per moure’s. Això seria especialment beneficiós per a les persones amb mobilitat reduïda. Però, també ho seria per a la resta de la població que fa servir carrets de compres, carrets de xiquetes menuts, i per a les persones majors... Ara el problema seria on aparcar els cotxes. Es podrien aparcar en una corona de bosc/pàrquing que envolte els nuclis, a més dels pàrquings públics o privats que ja existeixen a l’interior. Aquest bosc/pàrquing hauria de tenir el terra de sorra compactada. D’aquesta manera el bosc circular aportaria frescor a la ciutat, milloraria l’aire i faria menys calor.
- Remodelar tots els carrers i places perquè siguen de plataforma única; sense bordells ni voreres. Les persones amb mobilitat reduïda serien un dels col·lectius que més ho agrairia. Però també per a la resta de la població. Com que no hi hauria rastells ni voreres, els vehicles de motor circularien a més baixa velocitat.
- Limitar la velocitat als nuclis urbans a 10 km/h. Amb aquesta velocitat, combinada amb l’absència de bordells i voreres, els cotxes compartirien el viari amb la gent que camina i es mou en bici i amb el transport públic. No caldrien semàfors i es reduiria el trànsit de cotxes, ja que amb eixa velocitat, més el temps d’anar a replegar el teu cotxe al bosc/pàrquing, la gent preferiria moure’s a peu, en bici o amb transport públic.
- Per què no tots els nuclis urbans sense l’asfalt i el quitrà de les autopistes? El terra passaria a ser transpirable i permeable, amb una sorra compactada que no s’enfanga ni alça pols. I no es calfaria a l’estiu i radiaria calor a les nits. Així també ajudaria al fet que els cotxes reduïren la seua velocitat de circulació.
- Per què no pobles i ciutats plenes de fonts, bancs per seure, arbres i jardins? Seria com un bosc i jardí que envoltaria les maçanes d’habitatges de la ciutat. Evidentment deixant un espai de pas per als vehicles de motor, que sempre es desplaçarien a 10 km/h. Abandonaríem el concepte de carrers de vianants pels de carrers i places on l’espai és compartit per totes les maneres de moure’s.
Amb aquestes idees tan sols s’aspira a obrir un debat entre la ciutadania de com volem que siga la mobilitat del futur als espais urbans.
A les carreteres de la nostra comarca hi ha cada vegada més ciclistes, tant aficionats com professionals. El gran augment que s’ha produït els últims anys està portant a alguns problemes de convivència, sobretot amb els habitants dels pobles més menuts de l’interior de la comarca. Com creus que es podria millorar la convivència?
És un tema ben complex. A la comarca es viu del turisme i els professionals deixen molts diners. De qualsevol manera, s'hauria de limitar l’ús de les carreteres per als ciclistes professionals a certs dies i determinats horaris, centrats en els moments que menys fan servir les carreteres els altres usuaris de la comarca. També, al pas per l’interior dels menuts nuclis urbans de muntanya, els corredors de carretera haurien de rodar a menys de 15 km/h.
Com creus que podrien els municipis de la comarca participar en la transformació cap a un model de mobilitat sostenible?
En la resposta a la qüestió número 7 es dona, en part, contestació a esta pregunta. Hi ha una tasca que és de les institucions públiques i una altra de canvis de formes de mobilitat quotidiana de la gent. S'hauria de caminar més, emprar també la bici de manera habitual i no gastar els cotxes més del necessari. Jo sempre comente que si en cada poble i ciutat de la Marina Alta, abans d'agafar el cotxe, les persones reflexionaren sobre on van, molts no l’arrancarien i anirien a peu o en bici. La gent sol agafar el cotxe per a desplaçar-se a llocs propers on perfectament es pot anar caminant o pedalejant.
Respecte al cicloturisme, com penses que podríem fomentar aquesta activitat de manera respectuosa amb els veïns i amb el medi com a forma de viatjar i descobrir nous entorns?
El cicloturisme o el fet de viatjar en bici per fer turisme, tal com fa molta gent a Europa (jo mateix), ja és una activitat d’oci respectuosa amb els veïns i amb el patrimoni cultural i natural. Viatgem de manera assossegada, poètica i sensual, xarrem amb la gent, dormim als hotels i hostals dels pobles, sopem als bars i restaurants, desdejunem als bars, visitem museus... Ara tan sols cal donar a conéixer aquesta activitat a la ciutadania.
Per acabar, creus que és possible dur a terme de manera exitosa aquest pla de mobilitat? Quines oportunitats i amenaces trobes respecte al pla?
No sols és possible, sinó també necessari. No podem continuar amb una mobilitat en cotxe privat que congestiona en hora punta carreteres i carrers en les ciutats i els pobles. A més de contaminar, s'ocupa molt d’espai.
Oportunitats per portar-lo a terme n'hi ha moltes actualment. Hi ha conscienciació que el canvi climàtic està ja ací, a Europa hi ha fons econòmics per executar aquest tipus de projectes i hi ha una gran massa d’estrangers europeus que viuen a la comarca i van en bici cada dia. També cal pensar que l’aparició de la bici elèctrica és una mena de revolució per a la mobilitat quotidiana, ja que permet ampliar el radi de desplaçaments per motius laborals o qualsevol altre. I la societat està cada vegada més conscienciada que altres maneres de moure’s són possibles. Deixem de banda als negacionistes.
Pel que fa a les amenaces trobem les següents: que els polítics no creguen en el pla, sobretot, els negacionistes; la falta de finançament per portar-lo a terme i la desinformació de la gent. Per això, tal com féiem menció en el principi de l’entrevista, cal que aquest pla arribe a tot el conjunt de la societat i que tothom participe, inclosos els polítics. Cal explicar-los que açò no va d’un pla de dretes o d’esquerres. La mobilitat sostenible i la qualitat de vida derivada d’ella no entén de política.
Ànims i sort.