Hi ha morts que pesen cent anys
Tomàs Llopis i Guardiola, nascut a Beniarbeig el 1954, és un escriptor, rapsode i catedràtic valencià. Ha col·laborat juntament amb Carles Mulet i ha col·laborat amb diverses publicacions literàries com a L'Aiguadolç, Serra d'Or o Canelobre. En L'Aiguadolç, a més d'articles de recerca i crítica literària, va coordinar diversos arxius. Ha editat i traduït la poesia d’altres autors sol i junt amb Germain Droogenbroodt. També ha publicat llibres didàctics de llengua i literatura catalanes per a l'educació dels joves. Va obtenir el Premi Andròmina de narrativa per la novel·la Hi ha morts que pesen cent anys.
El llibre planteja que la mort, de vegades, no significa oblit, sinó la por d'un estigma que condiciona les vides dels supervivents i manté viva la memòria personal i col·lectiva. Això li esdevé a la nissaga dels Facadell de Beniarbeig, uns personatges i un microcosmos immergit en la conflictivitat social derivada de l'expulsió dels moriscos i de les condicions abusives que el senyoriu imposa als seus vassalls fins que no esclata la Segona Germania i es congria la guerra de Successió. Durant els cent anys que abraça aquest relat, pagesos, bandolers, capellans, nobles i procuradors entrellacen una història coral en què les dones, de totes les classes socials, tenen un protagonisme decisiu a voltes inconfessable i inconfessat. Hi ha morts que pesen cent anys és alhora una mirada a la història del desballestament social, polític i econòmic del segle XVII valencià que, com diu Joan Fuster, marca el destí futur del nostre poble.
El llibre planteja que la mort, de vegades, no significa oblit, sinó la por d'un estigma que condiciona les vides dels supervivents i manté viva la memòria personal i col·lectiva. Això li esdevé a la nissaga dels Facadell de Beniarbeig, uns personatges i un microcosmos immergit en la conflictivitat social derivada de l'expulsió dels moriscos i de les condicions abusives que el senyoriu imposa als seus vassalls fins que no esclata la Segona Germania i es congria la guerra de Successió. Durant els cent anys que abraça aquest relat, pagesos, bandolers, capellans, nobles i procuradors entrellacen una història coral en què les dones, de totes les classes socials, tenen un protagonisme decisiu a voltes inconfessable i inconfessat. Hi ha morts que pesen cent anys és alhora una mirada a la història del desballestament social, polític i econòmic del segle XVII valencià que, com diu Joan Fuster, marca el destí futur del nostre poble.
