ENTREVISTA A JOSEP VICENT MIRALLES, PERIODISTA, ESCRIPTOR I PROFESSOR DE SECUNDÀRIA.
Josep Vicent Miralles, nascut a Xàbia a 1979, és periodista, escriptor i professor de secundària. A més, és membre de l’editorial Drassana i del consell de redacció de la revista Lletraferit i copresenta el pòdcast setmanal de cultura Ferits de lletra.
El seu interés per l'escriptura es va materialitzar per primera vegada mitjançant el relat breu, amb una sèrie de contes que van ser premiats per la Universitat de València.
Després, la seua curiositat i el seu perfil multidisciplinari el va portar a escriure relats amb diverses temàtiques com La Cuina de la Marina Alta, la versió juvenil il·lustrada de Tirant lo Blanc, Bruna i el drac, La Xàrcia i El mag de Montrose entre altres.
Estiu, la seua última obra fins és una novel·la negra on l’anàlisi social, la crítica i l’humor àcid són protagonistes.
-Defineixes Estiu com a novel·la negra, per què t'agrada aquest gènere?
El gènere naix per a donar veu a qui abans no l’havia tinguda. A partir dels anys vint del segle XX els protagonistes pertanyen al món de la marginalitat, a la part de la societat que no es considerava matèria literària i que no era agradable de mirar. A partir d’ací el “negre” ha funcionat no només per a fer ficcions criminals sinó per a contar la societat en què es produeixen. En eixe aspecte Estiu és un homenatge a la classe de tropa, a la infanteria invisible que sosté el paradís turístic. Per això el gènere criminal m’ajudava, perquè posava a jugar a favor una tradició en què contar la brutalitat, la misèria, la follia, el delicte, era contar el cor de la societat.
-Llocnou és imaginari, però qualsevol persona que habita la nostra comarca pot jugar a identificar-la en qualsevol poble costaner de la Marina Alta. Què comporta usar topònims ficticis per a relatar fets que són fàcilment identificables en la realitat?
Llocnou de la Mar, Circea de la Marina (Manuel Vicent), Misent (Rafael Chirbes)… i tants altres. Són espais imaginaris però perfectament identificables. Acudir a un topònim inventat et dona llibertat i et permet universalitzar l’exemple del que contes, perquè Llocnou està en la Marina, però podria ser la costa grega, italiana, croata, catalana, balear.… i al mateix temps arrelar-lo a espais identificables ajuda a donar un caràcter reconeixible als fets i als personatges. Els atorga una base de personalitat i caràcter creïble i ajuda que els lectors que coneixen l’espai identifiquen millor determinats conflictes o puguen posar cara i ulls al que descriu la trama.
-A Estiu, entre totes les històries de guanyadors i perdedors destaca Júlia, una jove que ve a guanyar-se la vida servint copes amb sous precaris que impossibiliten fins i tot un habitatge en condicions. Júlia pot ser l'alter ego de moltes persones joves i no tan joves de la nostra comarca. Ens trobem en un punt de no retorn en el desenvolupament econòmic de la nostra comarca?
Som una comarca que ho ha fiat tot al turisme i que és de les més pobres del país, amb un mercat immobiliari dopat i inassequible per als veïns, amb taxes d’ocupació altes, però treballadors pobres, amb els espais naturals més valuosos amenaçats o directament destruïts, amb greus problemes de convivència… Això té retorn? Francament, no ho sé, però no soc optimista. L’única solució implica prendre mesures valentes que protegisquen el nostre entorn social, econòmic i natural, però a hores d’ara, quin govern s’hi atrevix? Si fins i tot la taxa turística – que la té tot el món i funciona perfectament sense que se’n ressenta la indústria – ha sigut demonitzada. Crec que haurà de ser la gent la que diga prou amb tota la contundència. Potser és l’hora d’eixir al carrer com en les Balears, com en Canàries, com en Astúries, com en Màlaga… om en tants llocs o s’han plantat i han dit que el turisme no pot edificar-se sobre la destrucció de les societats que l’acull.
-A l'extrem contrari de Júlia trobem els guanyadors: constructors, polítics i fins i tot periodistes que a Estiu es beneficien d'aquest model. Què té de realitat açò que relates?
Lamentablement és molt real. Pel meu treball he pogut conéixer de molt a prop com funcionen les xarxes de poder als pobles i Estiu, en eixe sentit, és un retrat gens exagerat. Hi ha constructores que tenen partits satèl·lit i tutelen regidors, empresaris que llancen els seus treballadors per fer caure governs, grups de pressió immobiliària que mai permetran avanços reals, periodistes a sou de corporacions o guerra bruta organitzada en les xarxes socials. Per això et deia que cal molta força, molt de valor i molta resistència per a tractar de canviar les coses.
-Amb el turisme tot no són complaences, existeixen grups de pressió contraris que anomenes, fins i tot, a la novel·la, tot i que són fàcilment expulsats de l'equació. A la Marina Alta com és que no hem pogut fer res per aturar aquest model econòmic?
És un poc el que déiem adés, hi ha moviments, però encara no estan ben articulats, no han superat la fase de semiclandestinitat. Cal que siguen més transversals i es convertisquen en un focus de pressió política que puga compensar els lobbies que treballen en la direcció contrària. Estiu intenta posar en una novel·la les converses que a hores d’ara es produïxen en les cases, en els grups d’amics… eixa fartera col·lectiva, però encara no organitzada que comença a voler fer-se present. Hem de llevar-nos de damunt el miratge de la falsa prosperitat del turisme i no tindre por de prendre decisions potents per a protegir-nos com a societat.
-Existeix l'equilibri entre el turisme actual i la vida als nostres Llocnou particulars?
No, ara mateix no. Però seria desitjable trobar-lo. Ací el debat no és turisme sí o turisme no, és turisme com. Pense que si posem unes normes clares, fetes de dins cap a fora, que posen l’accent en la protecció i la viabilitat a llarg termini i no en el benefici obscé d’una minoria podem aplegar a eixe equilibri del qual parles. Però, insistisc, clar ser valents i fer-se valer. Triar que volem ser de majors.