ENTREVISTA A ELENA HIERRO, JUGADORA I ENTRENADORA D'HANDBOL PLATJA
Elena Hierro destaca pel seu paper en les banquetes com a entrenadora de l'infantil i juvenil femení del Club Handbol Xàbia i com a part del cos tècnic de la Selecció Espanyola d'handbol platja femenina sub-17. Graduada en CAFD, especialista en Gestió Esportiva i actualment doctoranda, centra part de la seua investigació en el paper de la dona en l'esport, una visió acadèmica que trasllada a la pista. En un 2025 inoblidable, ha assolit l'èxit internacional com a segona entrenadora de la Selecció Espanyola d’handbol platja femenina sub 17, coronant-se campiona d'Europa a Turquia i campiona del món a Tunísia. Compagina aquesta vocació tècnica amb la seua faceta com a jugadora del sènior femení del seu club i de Primera Divisió estatal.
Com van ser els teus inicis en l'handbol?
Vaig començar a jugar amb les amigues i amics de l’escola. Era any de MiniJocs i, com que Xàbia no tenia equip, li van proposar a mon pare, Pep Hierro, que en formara un. Ell sempre ha estat molt vinculat a l’handbol i, des del moment que vam començar a jugar al Graüll a les vesprades, vaig saber que volia dedicar-me a això. Anys després, ja amb el club consolidat, vam començar també amb l'handbol platja. I des d’aquell moment fins ara.
Com a jugadora, quins títols o victòries importants has aconseguit?
Com a jugadora, els títols més especials que he aconseguit han estat el Subcampionat d’Espanya infantil d’handbol platja, el Campionat d’Espanya (també en platja), la sisena posició a l'European Beach Handball Tour Finals 2022 i diversos Campionats de la Comunitat Valenciana i lligues nacionals de la modalitat.
Què et va motivar a passar de ser jugadora a entrenadora del CH Xàbia?
Soc entrenadora de l’infantil i el juvenil femení junt amb Pep Hierro. Si soc sincera, el motiu principal té nom i cognoms: tot va començar gràcies a mon pare. Ell ens va transmetre des de ben xicotetes la passió i l’amor per l'handbol. Vaig començar ajudant-lo als entrenaments de la resta d’equips, sense cap intenció de passar a ser entrenadora, però cada vegada em va agradar més fins que va arribar un punt que vaig decidir formar-me oficialment. M'encanta ensenyar i és la meua manera de continuar contribuint al club i de transmetre tot el que he viscut a casa.
Al mundial del 2025 vas ser segona entrenadora de la selecció espanyola juvenil i us vau proclamar campiones. Com vas viure aquell mundial i, especialment, la final?
Va ser una experiència molt intensa! La meua primera vegada com a entrenadora en l'àmbit internacional. Vaig sentir molts nervis i molta emoció alhora, però també molta seguretat per la feina prèvia feta. Són moltes hores les que dediquem a l’ombra per preparar estos campionats. Durant la final, quan feien les presentacions, jo no parava de repetir-me: “És real Elena, peus a terra i concentrada”. El primer set va ser més tranquil perquè ens vam distanciar en el marcador, però el segon es va decidir als últims segons. Va ser un autèntic partidàs.
Com a entrenadora, quins valors consideres innegociables en el teu equip?
Valore molt el compromís, la companyonia i el respecte, tant al rival com a les mateixes companyes i a l'equip tècnic. M’agrada molt fomentar que totes les xiques dels diferents equips es coneguen i que senten eixa pertinença al club.
Quina és la teua estratègia per a fomentar la cohesió de l’equip i el bon ambient en el vestuari?
La comunicació i l’empatia. Em considere una persona sincera i així ho soc amb les jugadores. Intentem crear un espai on elles estiguen còmodes i puguen expressar-se. No soc el tipus d’entrenadora que només pega 'bronques'. És més aviat tot el contrari, busque ser propera i que no hi haja eixa barrera freda entre l’entrenadora i la resta de l'equip, però sempre amb molt de respecte.
Quins reptes principals enfronta l'handbol platja en l’actualitat?
El repte principal és la professionalització i l'estabilitat. Tot i que ha crescut moltíssim, encara es veu massa com un "esport d'estiu". Necessitem instal·lacions en condicions per a tot l’any i, sobretot, visibilitat. Estic convençuda que si la gent li dona una oportunitat, els encantarà. Necessitem suport per no perdre el talent, especialment en llocs com Xàbia, on, a pesar de no tenir una població enorme, hem demostrat amb resultats que fem molt bé el nostre treball.
Creus que falta més visibilització de l'handbol platja, especialment de les lligues femenines?
Sens dubte. És un esport desconegut per a molta gent encara. Personalment, em frustra que de vegades ni la gent del meu poble sàpiga què estem aconseguint al club. Quedem campiones d’Espanya i només ho sap la gent vinculada a nosaltres, guanyem un mundial i no se’n parla fins a quasi la temporada següent… Encara queda molt per millorar. No estic demanant que es faça una festa, però sí que m’agradaria que es comunicaren per igual tots els esports.
Per altra banda, en general el paper de la dona en temes de visibilitat esportiva encara té molt de camí per a recórrer, i això no és una opinió, les dades ens ho mostren. Les lligues femenines d'handbol platja tenen un nivell tècnic i un espectacle brutal, però encara ens falta eixe impuls als mitjans de comunicació que ajude al fet que la població en general conega la disciplina.
Quin consell li donaries a algú que vol ser entrenador/a d'handbol platja?
Que mai deixe de formar-se i de mantenir la il·lusió. Cal ser humil i escoltar altres entrenadores per continuar aprenent. Ser entrenadora no és fàcil, cal dedicar moltes hores de feina invisible i moltes vegades és a la primera a qui critiquen quan les coses no funcionen. Però tot això s’oblida quan veus el progrés de l’equip o quan guanyes el teu primer partit, eixa sensació d’alegria i esforç compartit ho compensa tot.
Moltes gràcies, Elena!