ENTREVISTA A JOAN IÑARETA, ESCRIPTOR I MESTRE D’EDUCACIÓ PRIMÀRIA
Joan Soler Iñareta va nàixer a Ondara en 1989. Diplomat en Magisteri d’Educació Primària per la Universitat de València (UV), actualment combina el seu treball docent amb l’estudi del Grau de Comunicació en la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i l’escriptura. L’autor es defineix com una persona responsable, activa, compromesa i entusiasta.
En quin moment vas decidir entrar en el món literari?
No va ser una decisió premeditada, simplement vaig acabar d’escriure el meu primer llibre, que va nàixer durant el confinament per la pandèmia, i en tornar a llegir-lo vaig pensar que podria agradar al públic. A partir d’ací ja vaig buscar informació sobre les passes a seguir per tal d’autopublicar i vaig iniciar un procés que culminaria amb la meua entrada al món literari.
De més menut, vas pensar que en algun moment publicaries un llibre?
No, mai. De fet, escric pel plaer de fer-ho, amb cap objectiu específic. Sempre m’ha agradat escriure, bé siga en blogs de gastronomia, política o viatges, les meues principals aficions junt amb l’esport i la lectura. Però mai m’havia atrevit amb una novel.la. És arran de diferents assignatures de creativitat en el Grau de Comunicació quan decidisc iniciar una trama que acabaria convertint-se en el meu primer llibre. Ara bé, sí que és cert que, a banda del plaer del procés, em sent immensament agraït amb la gent que em llegeix i em trasllada les seues impressions.
Per què t'has decantat pel thriller? Hi ha algun altre gènere literari que t'agrade? Quin?
El thriller té eixe punt adictiu que crec que atrapa a gairebé tot el món. Hi ha moltes persones que no solen elegir el gènere que, en llegir les meues històries, em confessen que s’han enganxat des del principi. Això, sumat a què és el que jo solc llegir i mirar en televisió, fa que em decante sempre per ell. A més, reflexionant a posteriori, m’he adonat que el que més m’agrada és el procés de crear la trama i tractar de jugar amb el lector/a. Com a usuari, normalment tinc un thriller entre mans, però també m’agrada la novel.la històrica. Em sembla una passada el treball de documentació que hi ha darrere.
Quina acollida vas rebre per part del públic del teu primer llibre? I en aquest segon llibre?
El públic sempre m’ha fet costat. Amics, familiars i veïnat han estat sempre els primers lectors/es, però a poc a poc, gràcies al boca a boca, la veritat és que el llibre ha crescut molt. Tant és així que La entrevista continua atrapant lectors/es setmanalment i es manté amb unes dades de crítica que són extraordinaries per ser l’òpera prima d’un autor desconegut al circuit i sense una gran editorial al darrere.
En el cas de Las Verdades del Corazón, l’èxit sembla que encara serà superior, especialment a la Marina Alta i gràcies al fet d’haver emmarcat la història en un paratge que ens és tan proper i estimat. Així que, almenys de moment, l’acollida està essent espectacular.
Quan vas començar a escriure, ja tenies la idea de parlar de la terra on vius i on has passat la teua infància? Què és el que t'ha inspirat?
En aquest cas concret, sí. Sabia des d’un principi que volia que fora la Marina Alta el plató de la meua segona novel.la. M’apetia molt explotar els espais que tantes vegades he recorregut essent un xiquet i que tanta curiositat m’han generat. En aquest sentit, la nostra comarca té un potencial enorme que espere poder plasmar en futurs projectes. Aquest raconet al costat del Mediterrani és un tresor molt inspirador.
Què senties mentre escrivies una història en el lloc on has viscut tota la teua infància i joventut?
Principalment molta emoció i tendresa. En fer-ho, vaig haver de recordar molts moments de la que, estic segur, és la millor etapa de la vida: la infància. I, clar, aquests transmeten moltes emocions. Tornar als llocs on has sigut molt feliç sempre és agradable.
Ara bé, al mateix temps, també sentia una forta responsabilitat, no sols amb mi, sinó amb el públic. Escriure sobre llocs coneguts per la gent que t’envolta i que saps que llegirà la novel.la fa que penses inevitablement en les seues reaccions en fer-ho.
La història comença a la muntanya de Segària, un lloc que coneixes molt bé. Quin record o anècdota que has viscut en la serra de Segària ens podries contar?
Segària és, en si mateix, un símbol de la nostra comarca. Pot ser, la gent d’Ondara, en tenir allí el parc i l’alberg, som més assidus, però crec que qualsevol persona de la Marina Alta s’estima el Gegant de pedra.
Els records allí són moltíssims: diumenges de pujada a la cova fosca en época infantil, esmorzars i acampades a l’alberg durant els anys d’adolescent, la sensació d’arribar a casa en veure el seu perfil des de l’AP7 quan estudiava a València o treballava a Catalunya. En definitiva Segària és casa.
Mónica, una de les protagonistes de l'obra és de Benimeli, per què vas elegir aquest poble?
Ací no hi ha tant de romanticisme com pot haver-hi en l’elecció anterior. Necessitava un poble que complira amb tota una sèrie de característiques: habitants, ubicació, proximitat amb Segària, etc.
Vaig estar visitant la rectoria i, després de passejar per tots ells, alguna cosa em va dir que Mónica era de Benimeli. No n’hi ha un perquè concret, va ser més aviat una sensació.
Tens entre mans algun nou projecte? Què ens pots avançar?
Tinc una nova novel.la. Una obra que, al contrari que les anteriors, serà menys “agradable”, més crua, però igualment addictiva i que, per descomptat, comptarà amb moltes picades d’ullet a la terreta. Així i tot, l’acció principal no transcorrerà en aquest cas a la Marina Alta, lloc que protagonitzarà un projecte futur al qual encara se li ha de donar forma.
Sense voler exagerar ni posar-me massa pressió, honestament crec que estic davant del meu millor llibre fins al dia de hui, també el més complex i, sens dubte, en el que més he volgut jugar amb els i les lector/es.