ENTREVISTA A ÀLEX SEGUÍ, PROFESSOR, ARTISTA PLÀSTIC I MÚSIC
Àlex Seguí, nascut a Pego el 10 de desembre de 1984. Un artista amb un perfil multidisciplinari pel que fa a facetes creatives. Comença la seua formació acadèmica amb la llicenciatura en Belles Arts, ja que, des de menut li agradava molt dibuixar. Posteriorment realitza el Màster de Producció artística. Pensament crític i cultura visual, i el Màster d'Educació Secundària.
El seu interés per l'art no es queda ací, la seua curiositat i les ganes de viure l'art el porten a ampliar la seua carrera com a artista plàstic, realitzant diverses exposicions i actualment donant classes com a funcionari de carrera a l'Escola d'Arts Superior i Disseny d'Alcoi. A més, ha combinat aquesta faceta d'artista plàstic amb la de músic, formant part de grups com La gossa sorda, Aspencat i fent col·laboracions amb molts altres grups de música.
Aquest pegolí, des de ben jove s'ha interessat per totes les cares de l'art, i ho ha fet a través de la investigació sobre la creativitat, centrant-se a saber com es reflecteix aquesta en les persones. En definitiva, la seua forma d'entendre l'art és "una forma d'aportar llum a la societat, o de participar de les virtuts i les contradiccions que conformen els temps que ens ha tocat viure".
Què ens pots avançar d'aquest nou projecte?
És un projecte que anem a fer amb calma. Recentment, he sigut pare i no puc dedicar-me exclusivament ara mateix al projecte. El vessant musical és una part més de mi, i tinc moltes ganes de continuar publicant cançons. És el que anem a fer, si tot va com tenim previst.
La cançó de Paradigma mort és una reflexió sobre la nostra societat actual. Les cançons que seguiran aquesta primera, continuaran amb aquesta reflexió?
Sí. La cançó de Paradigma Mort és una metàfora de la crisi dels sistemes culturals i polítics occidentals. En el meu cas, parteix del desencant amb alguns aspectes concrets del món de l'art de galeries. Però està escrita en obert. O siga, que la podries aplicar perfectament al món de la política, o d'altres àmbits. En definitiva, parla de la frustració que sents quan el sistema d'idees amb què t'has construït com a individu, fa aigües, o deixa de ser funcional. La sensació que allò amb què creies ha resultat ser un mirall o un castell de sorra.
Quina rebuda has tingut del públic amb Paradigma mort?
La rebuda ha sigut genial. Després de vuit anys o més d'absència de La Gossa Sorda (no recorde exactament), em va sorprendre la rebuda del públic. Vàrem rebre molt de feedback i pareix que la cançó ha agradat molt, la qual cosa ens alegra perquè havíem fet una aposta de sonoritats que no sabíem fins a quin punt podia funcionar.
Alguna vegada havies pensat a fer un projecte en solitari?
Ho he pensat moltes vegades. I sobretot, m'ho han proposat moltes vegades. És una posició que m'agradaria explorar. Em veig amb ganes.
Durant la teua trajectòria musical, has participat en molts grups. Hi ha algun grup que no has col·laborat i sí que t’agradaria? Quin?
De grups importants de fa unes dècades és cert que vaig col·laborar amb quasi tots. Però si pense amb el moment d'ara, em fa molta curiositat imaginar com quedaria fer cançons amb artistes com Sandra Monfort, La Maria o Jazzwoman. També tornaria a col·laborar amb Pep de la Tona (que ja ho hem fet) o amb Malifeta.
Dels grups de música en valencià que han deixat d’actuar, quin t’agradaria que tornara?
Obrint Pas és el grup que més m'agrada d'aquell moment, va marcar un abans i un després en tot. Recorde moments molt èpics i moments de vivències personals. No sé, per nostàlgia m'agradaria tornar-los a veure. I també pense que tenien uns continguts que no estaria malament recordar a la gent jove. Hem perdut el contacte amb el carrer, l'assemblearisme, l'actitud contestatària o la necessitat de construir-nos una identitat a través del col·lectiu, pell amb pell.
Com veus el panorama de la música en valencià actual?
En termes creatius el veig molt bé. En termes de producció el veig també molt bé. On continue veient el problema és en la precarietat. Als artistes que volen viure de la música al nostre territori els costa moltíssim aconseguir-ho. És un treball bonic, però precari. En l'escena actual, a més, la necessitat de produir contingut per a les xarxes ha encarit molt més el producte final. És més difícil publicar música de qualitat ara que abans, encara que pareix al contrari. Pel que fa al discurs, trobe a faltar una visió més crítica del sistema. Els joves d'ara creen la seua identitat a través de les xarxes, i pareix que darrerament, ens hem estancat amb discursos identitaris que no tenen contacte amb la col·lectivitat, més enllà dels likes o dels followers.
Fa uns anys, la dolçaina tenia un paper molt important en el panorama musical valencià. Creus que actualment la dolçaina continua tenint eixe paper tan protagonista en els grups valencians actuals?
No, no el té, però és comprensible. La introducció de la dolçaina en produccions de música pop o rock es va donar en un moment en què la dolçaina necessitava ser recuperada de l'oblit cultural. I va coincidir amb un impuls que es va donar a molts nivells: acadèmic, popular, folklòric i en les produccions de música més moderna. Crec que en termes populars es va fer una feina quantitativa, que era molt necessària.
Per altra banda, pense que la dolçaina és un instrument molt interessant, però molt peculiar. Si jo l'utilitzara ara, hauria de ser pensant en una producció concreta, d'arranjaments i sonoritats molt concretes, si es vol ser mínimament original.
Creus que hi ha hagut algun canvi en el paradigma musical des que vas pujar per primera vega a un escenari a ara? Quin?
Hi ha hagut canvis, de context i generacional. Els artistes nous tenen una relació més fluida amb l'entorn digital i això afecta també les produccions musicals. Com deia abans, el treball, d'una banda, o d'un/a artista ja no es limita només a produir música. Hi ha una feina de màrqueting i d'exposició que demana que els/les artistes també juguen a crear continguts a través "del personatge". O siga, que has d'exposar més parts de tu mateix a la vista del públic.
Per altra banda, el treball de producció i llançament d'un disc és més coral. Al projecte se suma molta gent que treballa amb l'artista o el grup: audiovisuals, escenografia, direcció d'art, vestuari... És un treball molt més ampli i, per tant, més car de fer que fa deu anys.