Entrevista a Marina Mulet, actriu
Nascuda a Pedreguer, a les acaballes dels anys huitanta (1989), la trajectòria de Marina Mulet reflecteix l’afany de superació de tota una generació d’actrius que ha fet de la formació i l’aprenentatge constant una senya d’identitat. Si més no, instruïda a l’Institut del Teatre de Barcelona, més enllà de la intensa formació catalana, ha participat en més de vint muntatges professionals, a més d’encetar projectes personals tan valuosos com la companyia Va com va Teatre, amb la qual ha dut fins als escenaris de la Marina Alta l’aclamada obra Va com va. Conversem amb ella en plena crisi sanitària per saber què en pensa, de la Cultura, i del futur de les arts escèniques, en temps de confinament
Com i quan vas decidir ser actriu?
Diria que ho vaig decidir abans de saber que ho havia decidit. Jo era una xiqueta molt tímida, sensible i reservada; quan vaig començar a fer teatre amb 10 anys a l’Escola de Teatre de Pedreguer vaig descobrir que allí, dalt de l’escenari, estava molt a gust, allí no tenia vergonya i em sentia lliure. Llavors el teatre es va convertir gairebé en una necessitat. Un any no va eixir-ne grup, perquè no érem prou gent i jo vaig anar a buscar-ne perquè s’hi apuntara i poder continuar fent teatre. Segurament, aleshores ja havia decidit que volia ser actriu, però encara no n’havia pres consciència. Crec que aquest desig se’m va clarificar quan vam fer el viatge de final de batxillerat a Barcelona i ens van portar al teatre a veure Soldados de Salamina; recorde estar allí asseguda fascinada per tot allò i recorde que vaig pensar: “Jo vull fer això! Vull generar això que aquestes personetes m’estan generant a mi.” Curiosament, el primer professor de teatre que vaig tindre a Barcelona era un dels actors d’aquella obra.
El teu bastiment formatiu com a actriu tingué lloc a l'Institut del Teatre català. Per què Barcelona?
Allí vaig veure l’obra que em va fer dir: “Jo vull fer això”. Allí estava la universitat d’art dramàtic que m’agradava. On podia estudiar expressió corporal, interpretació, esgrima, veu… Allí podia fer la carrera en la meua llengua. Allí hi havia molts teatres, i museus i llocs que volia visitar i recórrer. Allí tenia a l’abast una vida cultural i artística infinita. Allí tot era nou i per descobrir. Allí podia ampliar horitzons. Allí també, hi havia el mar i la muntanya a prop. Allí podia descobrir indrets nous, gent nova, eixamplar la mirada i agafar perspectiva.
La teua trajectòria s'abeura principalment de l'experiència en escenaris del Principat. Què ha suposat per a tu tal singladura professional?
Sí, podríem dir que jo he crescut professionalment al Principat, he passat 8 anys allí, estudiant i després treballant. Encara que, després, també he tingut experiències de treball ben intenses a Madrid (Joven Compañia del Teatro Clássico…) o ací, al País Valencià. Quan faig retrospectiva estic contenta de la varietat del meu recorregut. Aquesta varietat m’ha donat moltes eines tant professionals com vitals. He tingut l’experiència de tindre la meua pròpia companyia autogestionada, fent teatre de creació, investigant i batallant per treure endavant cada espectacle; hi he aprés a gestionar una obra de principi a fi, tant la part creativa (idea, text, muntatge...) com la part més pràctica (coordinació d’un equip, producció, recerca de finançament, difusió, gestió...). Això et dona una visió global de tot allò que és necessari per dur a terme un espectacle i et mostra que l’actor és un membre més de l’engranatge, que depèn absolutament de tota la resta. És bonic veure aquesta codependència de tots els factors que fan que un espectacle vaja endavant.
Però també he pogut experimentar el que és formar part de produccions teatrals de gran format amb un engranatge més complex i elaborat, com el Teatre Grec de Barcelona, o posteriorment en la meua experiència amb la Compañia Nacional de Teatro Clásico, el Teatre de la Comèdia o el Festival de Teatro Clásico de Almagro. En aquestes produccions tot és més anònim i tens menys responsabilitat, però també menys decisió. Arribes a més gent, però no sempre estàs dient el que tu vols o expressant-ho de la manera artística que vols. En canvi, el poder tindre una dedicació plena i exclusiva a la interpretació també et fa créixer i aprendre molt com a actriu. També he pogut tindre l'experiència de treballar en televisió (fent un programa d’esquetx del Tricicle, dirigida per Paco Mir) on el codi és molt diferent, el temps és or i es va ràpid i per feina. El procés teatral porta mesos d’assaig, prova i construcció artesanal de l’espectacle que després portaràs i repetiràs a diferents llocs; en canvi en la televisió has d’aprendre a treballar amb altres temps, “és ja” i no hi ha gairebé assaig, però hi ha espontaneïtat i resulta molt intens.
He treballat amb diferents directores i directors d’escena, i te n’adones que la capacitat de modelar-te ha de ser immensa, no solament interpretativament, sinó en les diferents maneres de treballar o en les diferents exigències. Això m’ha donat molta capacitat d’adaptació per emmotllar-me a les circumstàncies. Però quan més he gaudit, ha sigut en els processos d’investigació o creació col·lectiva, on se m’han presentat reptes interpretatius i de llenguatge, i hem pogut treballar realment des de l’assaig- error i no solament a la recerca d’un resultat.
I per últim, una cosa que m’agrada moltíssim i de la qual he aprés molt és de veure treballar les meues companyes i companys d’escena. De vegades, et trobes amb equips meravellosos i veure treballar altres actrius i actors em fascina; sempre aprenc molt i sobretot quan hi ha un treball de creació col·lectiva o d’investigació on es despleguen totes les capacitats creatives. Finalment, després d’11 anys he tornat a la terreta per iniciar una nova etapa de creació, amb tot aquest bagatge d’aprenentatge professional i vital.
Un dels teus projectes actuals és Va com va (tornar a les arrels), amb el qual has recorregut els escenaris de la Marina Alta. Com va nàixer aquest muntatge? I quina valoració en fas després d'haver-la fet rodar i rebre l'entusiasme del públic?
Precisament aquest projecte pot definir molt bé el moment en què em trobe. Tornar a les arrels, per entendre qui som. Va com va (Tornar a les arrels) és un espectacle molt especial per a mi. Va néixer quan encara estàvem a Barcelona i ens vam trobar allí tres valencianes enyorant la nostra terra. I vam decidir emprendre aquest viatge a les nostres arrels, homenatjant les nostres “ueles”. En el projecte m’acompanya Anna Berenguer (de Banyeres de Mariola) i Sandra Monfort (meravellosa guitarrista, cantant i artista, pedreguera també). Després se’ns van unir David Maqueda (Catalunya) i Joan Fortuny (Illes Balears) per ajudar-nos a empaquetar aquest procés. Ha sigut un procés de creació llarg i bonic. Aquest espectacle és un viatge als nostres fonaments, a la gent que ens ha precedit i ens ha donat la vida i la paraula, a les arrels de la terra que ens ha vist néixer. Un espai de recuperació i de reflexió; de vivència de totes aquestes experiències amb les quals hem crescut i que formen part de nosaltres, del nostre entorn i la nostra cultura. Va com va vol ser un homenatge al poble valencià i a la seua cultura a través d’elements heterogenis -poemes de Vicent Andrés Estellés, cançons, dites i contaralles tradicional-, i a la vegada íntimament entrellaçats a través del llegat de les nostres àvies.
Una història que es desenvolupa a través de l’estreta relació entre una àvia i la seva néta, una experiència vivencial que proposa l’assumpció d‘un llegat que avui, més que mai, ens cal cuidar i, encara més, vindicar enmig d‘un món que camina aliè als ritmes de la terra que ens va veure nàixer. La veritat és que és un goig representar aquesta obra. Hi ha una connexió especial amb el públic, sobretot quan el fem a la terreta. L’hem feta a Catalunya i a les Balears i ha agradat molt, però l’atenció i resposta del públic ha sigut molt diferent. Tant a Catalunya com a les Balears hi ha gairebé sempre silencis amb algun riure que el trenca de tant en tant; la gent està molt atenta, per entendre i no perdre’s res (parlem molt ràpid i molt de poble). En canvi quan l’hem feta als pobles de “moatros”, la gent gairebé t’acaba les frases o et contesta; el públic està viu, està recordant i vivint amb tu i això és preciós. És una obra per fer en espais menuts i amb el públic ben a prop, buscant el contacte directe i la proximitat. I és molt bonic quan eixim i veiem la gent emocionada amb els seus records. Aquesta obra ens ha portat moltes alegries i esperem poder continuar compartint-la. Ací us en deixem un tastet per als que no l’heu poguda veure: https://youtu.be/aX9_hgh-FyQ
Què creus que aporta a una actriu el fet de ser d'aquesta comarca?
Si no fóra d’ací, l’obra Va com va (Tornar a les arrels), no existiria. La Marina Alta són les meues arrels, un lloc on tornar, el lloc d’on vinc i que m’ha vist créixer, d’on era ma uela i on es parla amb aquest valencià ric d’expressions i sons que són l’eix principal de l’obra.Les arrels són les que et nodreixen, i necessites nodrir-te per a crear. A mi les arrels m’han donat impuls i identitat, em donen solidesa, m’ajuden a xafar de peus a terra, em donen la serenitat de la mar i la solidesa de Montgó. M’ha donat refugi moltíssimes vegades saber que tens un lloc on tornar i farà sol i la gent et saludarà pel carrer, on la xarxa de solidaritat és inherent a la societat. M’ha fet entendre que l’oratge és important; que si gela no podrem menjar taronges i que si plou massa a l’estiu, no podrem tindre pansa a l’hivern; que cal fer conserves per poder menjar tomaca quan vinga el fred. I que quan és fa paella és fa per a molts i que les coques es reparteixen i que és canvien taronges per llimes i el poble cuida del poble. I que la societat és això i això és la vida. Que les nits d’estiu són per compartir i passejar i que els valors els transmetem juntes jugant al carrer i escoltant les converses mentre fem llata o descorfem ametlles. Que els carrers són per jugar i sentir-se lliure. Que les cançons uneixen i poden fer recordar.
I vos preguntareu que té a veure això amb ser actriu: per a mi, ho és tot. Perquè el teatre és la vida i la vida se sustenta d’aquestes petites coses. I les arrels sustenten per poder créixer, t’agafen i et baixen de peus a terra per reconèixer la realitat i des de la solidesa poder enlairar-te.
Quines són les teues aspiracions a l'hora d'interpretar?
Les meues aspiracions a l'hora d’interpretar són: fer viatjar a les persones amb les paraules, els gestos, les mirades, les respiracions, fer emocionar, generar bellesa, eixamplar cors i mirades. Cedir la meua veu i el meu cos per plantejar personatges on ens puguem emmirallar, per entendre millor, per fer reflexionar, per posar llum a les ombres que ens planteja aquesta condició humana. Per traslladar l’espectador a llocs insospitats que transformen. M’interessa una interpretació creativa, amb la qual poder aportar el meu gra de sorra per construir col·lectivament alguna cosa que artísticament transforme. Per això aspire a interpretar com a actriu projectes teatrals que transformen. Que eixamplen mirades, que reflexionen sobre el món, que el transformen en un lloc millor, que utilitzen l’art per transformar la societat, que creen des de dins, que tinguen esperit innovador i de recerca, que no es conformen amb allò establert. Que no busquen l’aplaudiment sinó la comunicació i la transformació.
I les teues inspiracions?
Quan estic en procés de creació, tot m’inspira; mai saps d’on pot vindre l’estímul que et pot fer trobar el fil que canviarà la teua peça o que et farà entendre el teu personatge, o que et traslladarà la imatge que buscaves. Per això, de vegades em sent com si tinguera un embolcall de percepció per no perdre’m res del que passa. Però també busque. Busque en l’art, en la ciència, en la poesia, en la música, en la naturalesa, en les persones que m’envolten, allò que em faça entendre, que em connecte i m’ajude a transformar artísticament allò que m’ocorre per dins. Evidentment hi ha llocs recurrents que sé que m’ajuden, i segons l’etapa de la vida van canviant; alguns dels meus són i han sigut: la mar, Virginia Woolf, ma uela, Rilke, la companyia de teatre El pont flotant, la filosofia, els gats, Alexandra Pizarnik, el meu nebot, Anne Bogart, la lluna, la companyia teatral La zaranda o Animalario o Kulunka..., les carrasques, l’olor a terra mullada, el soroll de les cassoles, els records, la correspondència amb amigues, la poesia en totes les seves formes...
Com creus que afectarà aquesta crisi del COVID-19 a la cultura. Quina crida faries com a actriu?
Aquesta crisi és devastadora per a la cultura en general, però per a la cultura en viu, com és el cas del teatre, encara més. No hi ha teatre si no hi ha reunió, si no hi ha trobada. I encara tardarem en poder trobar-nos com abans. Haurem de reinventar-nos i ser creatius per tal de pal·liar entre totes aquesta crisi. És un moment sense precedents i ens crea incertesa. Aquesta crisi està traient a la llum totes les mancances dels estats. I en aquest estat hi havia i hi ha una manca important d’atenció a la cultura. En altres països se l’ha declarat com a bé de primera necessitat, perquè hi ha una valoració i existeix la consciència que la societat necessita de la cultura. Aquesta falta de reconeixement pot fer que no es puga tornar a aixecar, si no hi ha mesures que posen en valor els treballadors de la cultura i l’art, perquè els necessitem per tal que la societat s’enlaire i es revitalitze; i perquè això passe fa falta un recolzament institucional.
Per això la crida que faria és la següent: al govern, que escolte les peticions que els treballadors del sector cultural estan fent per a poder pal·liar aquesta situació i poder continuar generant mostres culturals i artístiques. Que s’atenguen aquestes condicions especifiques que no s’han atés mai. No hi ha una cobertura per a aquest tipus de treball, que és incert i inestable i moltes vegades precari. Sobretot per a artistes i creadors. No es contempla la part de creació i investigació, i això fa que hi haja molta quantitat de feina sense remunerar i invisibilitzada, sense la qual la cultura no és possible. Que escolten i posen solucions. Als ajuntaments, que no cancel·len els actes culturals, sinó que els ajornen, que tornen a programar el que ja estava programat i que continuen programant noves coses, que no aturen el circuït cultural dels pobles. Que tot açò siga un parèntesi, no una aturada. El poble necessita l’encontre cultural. L’abastiment de cultura i art és necessari per a generar un teixit social fort i resistent que en èpoques de crisi ens puga sostindre solidàriament.
I a la gent, als espectadors, que no deixen de demanar cultura. Que quan tot açò acabe, òmpliguen teatres, carrers, museus i llibreries, per nodrir-se i tornar a engegar la roda que farà que puguem continuar abastits de cultura.Però també dir que aviat tot açò acabarà i haurem de reinventar-nos i que serà la cultura la que ens donarà les eines per generar nous horitzons. Esperem poder reunir-nos aviat de nou per compartir espais i esdeveniments artístics i culturals.
Quins projectes futurs tens en ment?
Doncs, ara mateix el futur és tan incert que costa projectar-se. Però idees i ganes en tinc moltes, així que de moment continue treballant. A banda de continuar difonent l’obra Va com va (Tornar a les arrels) i el meu contacontes per a adults L’espai infinit, estic treballant en diversos projectes.
Per una banda, estic treballant (a distància) amb les meues companyes de Va com va Teatre per tirar endavant un segon projecte. Si en l’anterior espectacle parlàvem de la relació uela/néta, aquest cop ens centrarem en la relació mare/filla. Investigant, per altra banda, el concepte del temps com a eix vertebrador de la peça. I per una altra banda, amb l’altra companyia que tinc, La sala del temps, estem en fase d’investigació i tenim un parell de projectes en marxa. Un espectacle visual en el qual explorem el concepte de la llum i l’ombra. I un altre espectacle, V1D4, que reflexiona sobre el procés de dol en una societat distòpica no molt llunyana a l’actual, on intel·ligències artificials avancen processos emocionals per poder ser més productius.
I finalment també estic col·laborant en diversos projectes: entre altres, un, que em motiva molt i em fascina, és Re.flex.ion: un projecte d’Alba Vega estrenat a Budapest el passat març. Un projecte d’art sonor per acabar amb la captivitat de les orques. Tot això, entre altres coses que em ronden pel cabet i que espere poder anar materialitzant i que, si teniu curiositat, podreu anar veient a la meua web: https://www.marinamulet.es
Maig de 2020