La salut pública que no va poder ser
Josep Bernabeu-Mestre va nàixer a Pego l'any 1957. El Catedràtic d'Història de la Ciència ha dedicat bona part de la seua trajectòria investigadora a la història de la salut pública en l'Espanya contemporània. En les seues recerques i publicacions analitza, a més de qüestions relacionades amb les transicions sanitàries i epidemiològiques, els processos d'institucionalització de la infermeria de la salut pública i de la salut laboral, la sanitat en la Segona República, o les polítiques de salut materno-infantils que va desenvolupar el primer franquisme. Actualment, dirigeix un projecte coordinat sobre nutrició i salut pública a l'Espanya contemporània i participa en un altre projecte sobre el moviment sanitari internacional i la sanitat espanyola.
La situació sanitària de la societat espanyola, al primer terç del segle XX, estava determinada per les desiguals condicions de vida de la població, i es caracteritzava per mostrar una elevada mortalitat infantil i infecciosa i una desigual distribució social. Aquelles circumstàncies van facilitar que molts acabats de llicenciar en medicina cercaren en la higiene pública un àmbit de compromís amb la societat, en integrar les preocupacions científiques amb les polítiques i socials. En les primeres dècades de la passada centúria, els sectors més dinàmics i progressistes de la societat espanyola estaven compromesos amb un programa de transformació i modernització que implicava una reforma social i política basada en la redistribució de la renda. Es contemplaven actuacions a l'àmbit sanitari, però també en altres com l'educatiu, la reforma agrària, les polítiques socials, etc. Com és conegut, aquell procés fou interromput per la guerra civil.
