ENTREVISTA A JORDI GINER MONFORT, SOCIÒLEG.
Jordi Giner Monfort, nascut a Bilbao en 1978, és professor titular a la Universitat de València, llicenciat en sociologia i doctorat en aquesta mateixa universitat l’any 2015 amb la seua tesi Retorn de persones retirades d’origen britànic residents a la Marina Alta, dirigida per Carles-Xavier Simó-Noguera. La seua carrera investigadora s’ha centrat sobretot en l’estudi de les migracions de la població britànica, principalment a l’espai de la Marina Alta. Així, cal destacar articles com “Sorry, I’m not a tourist. Migración y turismo en la Marina Alta” o “El quotidià desconegut. Europeus a la Marina Alta” i col·laboracions en llibres com “La intersección del turismo y la migración de población extranjera en la Marina Alta (Alacant)” en Sociología del turismo (2019) o “El retorno de los retirados europeos: estudio sobre la Marina Alta” en Turismo, urbanización y estilos de vida: las nuevas formas de movilidad residencial (2009). Ha participat en diferents projectes d’investigació, relacionats amb gènere, joventut, medi ambient i participació, però sobretot en l’àmbit de les migracions. També té una interessant línia d’investigació sobre la sociologia i el còmic. Va guanyar el premi d’investigació Vila de Teulada 2008 junt amb Carles Simó, i el X premi Manuel Castillo a la millor monografia universitària d'investigació publicada junt amb Francisco Torres, Yaiza Pérez, Elena Mut i Miguel Monsell.
Com vas començar la teua carrera acadèmica al camp de la sociologia? Què et va portar a estudiar-la?
Vaig començar a estudiar periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, però la manera limitada amb què s’aproximava a la realitat no m’acabava d’agradar, necessitava un poc més de profunditat i reflexió per aproximar-me als fenòmens que m’interessaven. Per això vaig deixar els estudis a Barcelona i vaig començar la llicenciatura a la Universitat d’Alacant. En el meu cas va ser decisiu un professor que vaig tindre a Barcelona en l’assignatura d’Introducció a la Sociologia, Enrico Mora, que em va descobrir una disciplina que m’agradava molt més que el periodisme i em permetia aprofundir en els fenòmens socials.
Per què vas triar el tema de les migracions de les persones britàniques de la Marina Alta per a la teua tesi?
La immigració és un fenomen amb el qual convivim a la Marina Alta des de fa més de 60 anys. Quan a la resta del País Valencià encara no tenien pràcticament migracions, a la Marina Alta la població d’origen europeu ja era un col·lectiu important. Per a mi era una manera d’aproximar-me a un fenomen quotidià, encarant-lo des d’un punt de vista poc habitual en aquell moment: considerar-los migracions més que turisme, amb el que això implica en termes de drets i obligacions i també amb la diferència que implica per a les relacions amb la població que els acull, gran part de la qual els segueix considerant com a turistes.
Quins són els descobriments sobre aquesta població que més et van cridar l’atenció durant la teua recerca? Hi ha certs patrons en el tipus de migracions a la Marina Alta que no es repeteixen a altres territoris?
Una de les coses que més em sorprén és que la major part de la població britànica d’edat avançada diu que no vol tornar al seu país però, en realitat, molts ho acaben fent. Això amaga la problemàtica de la manca de previsió de futur, cosa que acaba provocant l’aparició de dificultats en termes de salut, d’economia, burocràcia, habitatge, etcètera. Per això, una de les coses en què està treballant ara mateix l’ambaixada britànica és, precisament, tractar de conscienciar els seus conciutadans de la importància de fer una mínima previsió, especialment quan les coses comencen a complicar-se. La peculiaritat de la Marina Alta és que té una tradició en l’acollida de població britànica com a turistes, primer, i com a residents, després, que es remunta als anys 50 del segle XX, amb arribades molt pronunciades en els anys 90 i principis del segle XXI. Durant molts anys va arribar a ser el territori que més població britànica concentrava, deixant de banda els països de la Commonwealth. Però al mateix temps, tota la investigació empírica s’havia centrat fins aquell moment en altres territoris del Mediterrani, com la Toscana, Malta o fins i tot Màlaga. Aleshores era evident que calia posar la comarca al lloc que li pertocava.
Existeixen prejudicis sobre la població britànica i europea que ve al territori valencià?
Existeix un prejudici en positiu, allò que es sol conéixer com a discriminació inversa. La seua condició de ciutadans europeus (i fins fa poc de la Unió Europea), del Nord i majoritàriament de pell blanca, ha fet que funcionen dues construccions socials paral·leles: la primera, que els interpreta a tots com a turistes, i per tant els deslliga de l’obligació d’inserir-se en la societat que els acull, com sí que se’ls demana a altres orígens nacionals o a altres fenotips. La segona, que els classifica com a població rica i emancipada i, per tant, sense cap tipus de necessitat (bàsicament econòmica) per cobrir. Això ha facilitat que la societat d’acollida els haja tractat com a clients, no com a conciutadans, i és una de les explicacions de per què la immensa majoria dels residents britànics no han aprés a parlar castellà ni valencià, perquè no han tingut la necessitat. A més, hi ha molts casos de fragilitat social, econòmica, familiar i en termes de salut que han hagut de ser atesos pels serveis públics, moltes vegades amb dificultats perquè, tot i viure durant anys a la Marina Alta, mai havien tingut la necessitat d’empadronar-se. Evidentment ara, amb el Brexit, ho tenen més complicat a nivell d’evitar l’empadronament, però la discriminació positiva segueix funcionant.
També vas iniciar fa uns anys una línia d’investigació sobre la sociologia i el còmic. Per què et vas interessar per aquesta temàtica?
De fet, la relació de la sociologia i el còmic és una de les primeres coses que vaig tractar d’investigar, allà pel 2002, perquè de còmics n’he llegit des que tinc ús de raó. També va ser la primera línia d’investigació que vaig haver d’abandonar perquè en aquell moment era un camp amb poca tradició en la Sociologia. En canvi, el camp de les migracions estava en plena expansió, comptava amb xarxes d’investigació, congressos i, en definitiva, majors possibilitats. Vaig tornar al còmic l’any 2019 quan vaig aconseguir tindre temps suficient per a investigar i un mínim finançament. Des d’aleshores he tractat de mantenir la línia d’investigació, publicar sobre el tema i portar-ho als congressos de Sociologia.
En la teua tesi comentes que vas treballar al món privat i això et va dificultar després obtenir ajudes de la Universitat per a dur-la a terme. Penses que hui dia és factible dedicar-se a un doctorat? Quines coses trobes a faltar en el món acadèmic per als investigadors joves que comencen la seua carrera?
Quan em vaig quedar a l’atur en 2010 vaig entendre que, si volia seguir a la universitat, havia de fer el doctorat. Ara mateix, els programes de doctorat estan molt més organitzats que fa uns anys. Per exemple, jo vaig començar el doctorat en 2004 i vaig defensar la tesi en 2015. Ara mateix això seria impossible. Primer, perquè cal més previsió, fer un màster, i major implicació formativa durant els primers anys. Així que, o tens un coixinet econòmic o molt bon expedient per accedir a algun tipus d’ajuda o el doctorat és complicat. També és cert que en Ciències Socials i Humanitats probablement siga més factible fer un doctorat autofinançat que en altres disciplines perquè la despesa es pot assumir amb relativa facilitat. Trobe a faltar una millor orientació. A mi m’hauria anat molt bé que en el seu moment algú m’explicara realment en què consisteix la carrera investigadora i docent i quins passos cal seguir per a dedicar-s’hi. I per suposat, caldria una millor dotació de la investigació, també en l’àmbit social.
Què li recomanaries a algú que volguera dedicar-se al món de la investigació sociològica?
Primer de tot ha de llegir molt, tot tipus de material (llibres i articles de revista, sí, però també periòdics i xarxes socials -i, si pot ser, còmics). És molt important assistir a congressos i intentar formar part dels grups de treball centrats en les línies d’investigació que interessen a cadascú. Publicar algun resultat en revistes o com a capítols de llibre és cada vegada més important, però tampoc ha de ser una obsessió. Per a dedicar-se a la investigació en l’empresa privada no cal tindre el doctorat, però sí que és molt important controlar les tècniques d’investigació. Per contra, la investigació en l’àmbit acadèmic normalment no és independent de la docència universitària i, ara per ara, figures docents com la de professor associat ho tenen molt complicat per a investigar. Per tant, s’ha de passar pel doctorat sí o sí i millor si es pot accedir a alguna figura més estable com la de professor ajudant doctor.
Novembre de 2022