Entrevista a Joan Nave Fluxà, actor i autor teatral
Actor, filòleg, dramaturg i director de la companyia Esclafit Teatre, de la qual n'és fundador, la trajectòria de Joan Nave (Benissa, 1978) és una declaració d’amor al teatre i a les possibilitats potencials del gènere i dels gèneres amb què Nave ha anat experimentant. Format en diverses disciplines com ara la tècnica Meisner, el gest psicològic de Txèkhov, la commedia dell’arte o l’anàlisi del moviment humà-Lecoq, cal esmentar que aquesta formació l’ha feta al costat de professionals com ara Norman Taylor (Lecoq-París), Ana Sala (RESAD-Madrid), Antón Valen (Cirque du Soleil) o Marcos Altuve (Veneçuela), entre d’altres. Guardonat com actor i dramaturg, l’actor benisser i resident a Elx combina la seua tasca actoral amb l'escriptura de textos teatrals i la docència en tècniques d'oralitat i comunicació humana des de la perspectiva del coach lúdic, la PNL, el mindfulness i la psicologia cognitiva-conductual. Hem conversat amb ell en plena crisi pel COVID-19 per abordar el seu recorregut professional i aprofundir en Joanot: una reeixida i singular proposta amb què l’autor està de gira pels escenaris valencians des de 2016.
Actor, filòleg, dramaturg... Qui és, d'entre tots, Joan Nave?
Doncs, sobretot, actor. És el que més m'ompli del món. Produir literatura, al final, és un costum terapèutic: t'allibera (m'allibera) d'haver d'anestesiar-me amb altres coses, estant com estic tan lluny de la natura, en general, i de la natura de la Marina Alta, que tant trobe a faltar, i on acudisc sempre que puc. La Filologia va ser un pont, una manera de vertebrar els impulsos literaris i, durant un temps, també va ser mitjà de sustent, quan preparava adults a ma casa per a les proves de valencià de la Junta. Paradoxalment, les assignatures que menys em van entusiasmar en la carrera, les medievals, contenien els coneixements que més vaig usar al principi de fundar Esclafit Teatre. Així vaig passar de la indiferència pels nostres clàssics, a la curiositat i he acabat començant una croada per fer-los conéixer i estimar. Però, al capdavall, si m'he d'identificar amb alguna etiqueta, jo soc un còmic, un actor.
Què et va moure a fundar Esclafit Teatre?
El primer impuls va ser el de fer molt de teatre. Situar la meua passió en un panorama teatral valencià on cohabiten altres dones i hòmens que tenen esta necessitat imperiosa de crear cultura escènica, de gaudir explicant punts de vista sobre la vida que, de vegades, van més enllà de la comprensió racional. El teatre és una ferramenta potentíssima perquè les persones es miren en un espill netíssim. Volia fer-ne tant com poguera i no esperar les telefonades d'altres companyies passava per crear la meua pròpia, jo, que sempre havia dit que no comandaria cap projecte ''empresarial''.
Quins són els eixos i motivacions de la companyia?
A dia de hui, n'hi ha diversos. Els principals són acostar el teatre a espectadors de col·lectius que sovint no tenen accés a les arts escèniques. Soc de poble, em reivindique obsessivament com a benisser, sobretot des que visc a Elx. I he pogut comprovar que, sovint, el tipus de teatre que es programa per a les persones ''dels pobles'' està a anys llum (amb honroses excepcions) del que es programa en altres llocs ''més grans''. I això em repateja. Per què no poden veure una adaptació del Tirant lo Blanc a Alcalalí o Els Poblets? Et pose dos exemples on hem fet les nostres obres i on el públic n'ha eixit desvanit.
A banda, quatre de cada deu representacions que fem són per a jóvens. Són els grans oblidats. Quan una obra s'etiqueta com a de ''públic familiar'', implica, sempre, que els pares es deixen els fills majors davant de la Play i s'enduen els menuts al teatre. No voràs premis de teatre professionals per a adolescents. No existeix esta categoria, ni als Max, ni a les Mostres de Teatre com la d'Alcoi (la nostra més nostra).
Ara bé, tot el que fem, vaja adreçat a qui vaja, darrere té un rerefons de denúncia o, almenys, d'acció social. A Esclafit creiem que el teatre té una oportunitat (i una obligació) transformadora de la societat. Hi ha qui diu que és una tasca inútil. Sobretot ho diuen els qui no van al teatre.
Com valores el recorregut professional de la companyia fins ara?
Des de fora ens diuen que molt bé. Vull dir: des de dins es viu amb la mateixa quota de desgast, de sacrifici i d'alegries que pot experimentar qualsevol empresa privada. Amb la diferència que nosaltres som una companyia que treballa per la cultura. I tot costa tant (com li costa tant a una apicultora o a dissenyadora gràfica) que, de vegades, és difícil valorar si va bé o no. Però, quan observes que la temporada 2018/19 vam duplicar funcions respecte de l'anterior, t'adones que tot el cúmul d'esforços que hi posem tenen els seus efectes. Estem contents. Matise: estàvem contents, abans de la COVID-19. A partir d'ara, per a nosaltres tot és tan incert com per a la resta de sectors. O, potser, més. Si vols, apostem de quins pressupostos agafaran diners per a pal·liar el mal que ha fet el coronavirus en el teixit social. Exacte, ho has endevinat: del futbol…
Ja tocant casa nostra, com veus l'escena dramàtica a la Marina Alta?
Et dic la veritat? Crec que molts més pobles de la Marina haurien de formar part del Circuit de Teatre Professional del País Valencià. Amb excepcions d'alguns llocs o d'alguns moments de l'any, les programacions s'omplin moltes voltes amb propostes amateurs. I jo crec que el teatre aficionat ha de tenir un lloc destacat en els escenaris, però, per més econòmica (no sempre) que siga, no ha d'assumir totes les oportunitats d'exhibició. Això fulmina la indústria cultural i, a més, no és just. Una bona notícia: formar part del Circuit és fàcil: l'IVC et paga la meitat del caixet dels espectacles que contractes, si en programes, a l'any, una quantitat determinada. Què provoca això? Doncs que el públic acabe acudint al teatre de manera freqüent, amb tot el tall de conseqüències positives que es desencadenen per a un poble amb un teixit cultural ple de músculs. Bé, disculpa pel mitin.
Publicares el passat any "Joanot" (Bromera, 2018). Què suposa per a un autor publicar una obra viva, de gira?
Suposa, indefectiblement, que et lligen més, que coneguen la teua obra i vagen a vore't al teatre quan la fas. I, també, que els objectius de la companyia s'acomplesquen amb més garanties. Treballem per al públic, per a les persones. Tot açò t'ho dic amb prudència i contextualitzant-ho en el panorama del teatre valencià (i 'en valencià), que duu enganxat a l'esquena un estigma que em negue a acceptar.
Creus que es publica massa teatre i se'n representa massa poc? Hi ha un vincle clar i sòlid entre tots dos àmbits?
Crec que es publica poc de teatre i que se'n representa poc, també. Una altra cosa és que a mi no m'interessa el teatre que s'escriu i es publica per a no ser representat. Un exemple? De totes les obres que tinc escrites, tres no han estat estrenades, i, a dia de hui, no he renunciat en absolut a representar-les.
“Joanot” és una obra sòlida, singular i reconeguda. Què t'ha aportat la seua representació?
Fins ara, després de més de 80 representacions, he pogut comprovar que traspassa els prejudicis del teatre ''històric''. Va més enllà també del fet que el professorat valora molt per la seua ''utilitat'' didàctica. Joanot està concebut per a difondre, amb molt d'humor, la figura del nostre escriptor medieval més conegut, Joanot Martorell. La seua producció literària s'estudia en totes les universitats del món i és considerada com la primera novel·la moderna. Com pot ser que ni la meitat dels valencians/nes coneguen l'obra i, molt menys, l'autor? Per això ara la representem, també, a castells, palaus, cases senyorials, etc. Per facilitar-ne la difusió.
I, per acabar, com recomanaries les obres d'Esclafit Teatre a aquell espectador o espectadora que no conega la companyia?
‘’Hola, estàs preocupat/da pels efectes del coronavirus? O, almenys, estàs fins als nassos d'estar a casa? Nosaltres, també. Coincidim amb eixa fartera. Només deixa'm compartir amb tu una qüestió breu: tots els llibres que estàs llegint, totes les pel·lícules i sèries que estàs veient, estan fetes per artistes que, probablement, no superaran aquest colp actual. L'accés a la cultura és un dret universal. Només volem que sàpigues que a Esclafit Teatre continuarem treballant fins a l'últim alé, perquè tots i totes puguem continuar trobant espais on celebrar la vida.’’
Abril de 2020