ENTREVISTA A IVANA PONSODA REVERT, ARQUITECTA ESPECIALITZADA EN CONSTRUCCIONS DE PEDRA SECA
Ivana Ponsoda Revert, natural d’Alcoi, llicenciada en Arquitectura a la Universitat Politècnica de València l’any 2007, gran apassionada del món de la pedra i margenadora professional.
Començà a introduir-se el món de la pedra seca i formar-se de forma autodidacta amb les persones més majors de Vistabella del Maestrat, on residí durant uns anys, fins a convertir-se en una excel·lent professional margenadora. A més de les construccions de pedra seca, també centra el seu treball en projectes de consolidacions i rehabilitacions d’elements patrimonials de pedra, així com treballs de catalogació, tant de patrimoni cultural com patrimoni pròpiament de pedra seca.
Exerceix com arquitecta professional i també realitzant cursos de formació de la tècnica, entre ells les tres edicions del Curs de Pedra Seca que es realitza des de la MACMA.
Per als lectors i lectores que no et coneguen, Ivana és una de les nostres professores del Curs de Pedra Seca. Apassionada d’aquesta Tècnica i del seu Patrimoni. Explica’ns en què consisteix la Tècnica que fou declarada Patrimoni de la Humanitat en 2018.
La tècnica de la pedra en sec consisteix a construir elements emprant només pedres, sense cap tipus d'aglomerant entre elles, com morters o terra, és a dir, la construcció és resistent per la correcta col·locació de cada pedra, totes elles en contacte i treballant com un sol element.
La teua formació és la d’arquitecta. En la que també treballes realitzant projectes. Però quin fou el detonant que va fer que començares en aquest món?
La tècnica la vaig conèixer quan era estudiant i em va fascinar la capacitat estructural tan elevada d'aquestes construccions, el seu baix impacte mediambiental i la facilitat d'execució, en el sentit de què no requereix alta tecnologia ni maquinària pesada, és una tècnica molt útil per als temps vinents. El problema que vaig observar era que per molt que cataloguem aquestes construccions, si no queda ningú que les puga arreglar, no servirà de res conservar-les com a patrimoni. Per això la UNESCO declara patrimoni de la humanitat l'ofici, no les construccions.
Com ja sabem, la formació de la tècnica és molt escassa i relativament recent. Com vas començar a aprendre la tècnica i et vas formar per especialitzar-te?
Des d'aquell moment, en descobrir la tècnica, em vaig posar a refer marges per aprendre'n tot el que pogués. També vam fer jornades de reconstrucció d'elements on convidàvem als paredadors que encara hi vivien, encara que estaven jubilats, perquè ens ensenyaren.
Creus que caldria reforçar més el valor de futur d’aquesta tècnica per part dels Ajuntaments i altres entitats públiques? Tant a nivell formatiu com a nivell urbanístic.
Sí, perquè té molt de futur en ser una tècnica de proximitat, respectuosa amb el medi ambient i socialment autònoma, per no dependre de les noves tecnologies ni de maquinària pesada, ni tan sols li cal aigua ni llum, com passa a qualsevol obra.
Des de fa un temps sabem que esteu intentant organitzar-vos per crear un gremi professional. En quin punt està aquesta iniciativa? I com va sorgir la idea?
El tema està parat, almenys al País Valencià, perquè l'ofici de margenar és prou individual i cada margenador va a la seua. El caràcter valencià crec que també influeix perquè a Catalunya i Ses Illes ja el tenen operatiu, el Gremi. Crec que seria prou interessant generar xarxa per a poder ajudar-se i compartir preocupacions o anar tots d'una a l'hora de reivindicar certes mancances que totes coneixem dins l'ofici, per això, a la trobada de la pedra seca del Pinós, fa uns anys, en ajuntar-nos en una taula de debat cinc persones que margenen, vam veure clar quin era el camí, però la veritat és que una cosa és reconèixer que ens vindria molt bé el gremi i altra és posar-se a fer feina per organitzar-lo... la gent no sembla molt interessada per fer res, així que jo finalment vaig acceptar aquesta situació i vaig deixar d'intentar moure el gremi. Des de llavors, no sé si hauran continuat amb el tema.
Un dels teus últims projectes ha sigut la rehabilitació d’un línia intermèdia amb la trinxera XYZ ubicada en Alcublas… Al fil d’aquest projecte tan interessant i entrant ja en matèria com a professional en aquest món, quin futur creus que pot tindre la gent que vulga dedicar-s’hi?
El futur de l'ofici passa pel manteniment de tota l'estructura agropecuària, igual que s'ha fet durant segles, perquè tard o d'hora caldrà tornar a cultivar i pasturar animals, així que aquestes infraestructures s'hauran de recuperar. Per altra banda, veient la capacitat estructural, també es pot emprar en usos residencials i, finalment per a intervencions en ambients urbans i respecte a l'espai públic, cal dir, que les ciutats d'avui en dia han perdut el contacte amb el món natural i aquest problema crec que s'anirà resolent amb els anys vinents, perquè buscarem que els sòls tornen a ser permeables i evitar les humitats als edificis dels centres històrics; si construïm elements als jardins o places, també voldrem que la vegetació i la fauna les habiten i per a açò, la pedra seca és una tècnica perfecta: permet el creixement de la vegetació i proporciona cau a molta fauna.
Pel que respecta a la Marina Alta i els cursos de la Macma. Quin potencial veus a nivell comarcal?
Veig molt d'interès a aprendre la tècnica, per part de la gent de la comarca, també molta il·lusió i espenta per part de la Macma, i per això veig molt viable tirar endavant l'opció de fer una FP de Construcció en pedra en sec a algun dels instituts de la comarca. Els cursos que he estat fent aquests quinze anys no han generat transmissió de l'ofici, perquè cal prou de temps de pràctica per aprendre'n, però amb una FP seria diferent i ara que ja està aprovada la qualificació professional, és possible aquesta opció.
ENLLAÇOS D’INTERÉS:
Microdocumental de la MACMA.
Entrevista al programa ‘Les dones i els dies’ de Catalunya Ràdio
Abril de 2022