Entrevista a Imma Mengual, artista plàstica
La trajectòria d’Imma Mengual (Dénia, 1962) és un periple en constant creixement que demostra com la fe i l’estima per una plàstica personal i intransferible abraça també l’àmbit pedagògic i la finalitat d’un activisme artístic tan expansiu com reconegut. No debades, com a docent universitària rebé el Premi al Talent Docent UMH 2019. Amb estudis superiors en Disseny Gràfic i Fotografia pel Centre d'Estudis del Vídeo [CEV] de Madrid i doctora en Belles arts per la Universitat Miguel Hernández d'Elx, de la qual és professora en el Departament d'Art –Àrea d'Escultura– des de 2009, la carrera d’Imma Mengual com a dissenyadora i escultora comprén exposicions tant a sales de l’escena nacional com internacional, a més de nombrosos articles, publicacions i participacions en congressos sobre art contemporani. En resum, la seua obra i la singularitat dels materials que la basteixen és un cant a la creativitat més genuïna i al potencial de contar històries, de vertebrar-les, per mitjà d’una veu tan orgànica com inconfusible. La MACMA ha conversat amb ella i amb el seu testimoni creatiu encetem la tardor.
En primer lloc, com has viscut aquests mesos de desconcert pandèmic?
Imagine que com tots, amb incredulitat al principi i amb una contínua readaptació, després. Per a algunes de les meues activitats, el confinament no ha suposat un impediment, com ara el treball de creació plàstica que faig des del meu estudi de casa. El mateix ha passat amb la faena de dissenyadora gràfica, que fa temps que la vaig generant des de qualsevol lloc on em trobe amb el meu portàtil. En canvi, la docència universitària ha patit una vertadera revolució, tenint en compte que les assignatures d’escultura i disseny que impartisc són d'índole pràctica i molt pocs crèdits teòrics. He hagut de ‘meravellar-me-les” i, a la fi, crec que he aconseguit el que pareixia impossible: estimular els estudiants i aconseguir uns treballs pràctic-conceptuals molt interessants. A partir d’ara crec que les coses seguiran de manera pareguda i haurem d’anar adaptant-nos a la ‘nova normalitat’ que de segur ens portarà noves oportunitats. Ja saps com és la dita: ‘unes vegades guanye i altres vegades aprenc’.
Has sentit inspiració o el simbolisme de les mascaretes t’ha emmordassat?
Artísticament parlant, després de tres anys molt intensos d’exposicions, projectes i alguns premis, tot siga dit, havia planejat dedicar 2020 a ampliar el meu corpus teòric i continuar investigant i creant obra en les diferents línies que ja venia desenvolupant. Com saps, l’art és una ferramenta crítica de primer ordre per expressar el que està passant al nostre voltant, el que estem patint, el que estem fent uns a altres i amb el planeta. Cal posar en marxa el pensament crític i serà una conseqüència irremeiable que tot aquest escenari traspasse al llenguatge de l’art.
Com creus que afectarà la pandèmia a les rutines de consum cultural?
Potser cada vegada sorgeixen més iniciatives de creació i participació online que apropen la cultura a la societat, massa imbuïda pel dia a dia. No és el mateix haver de desplaçar-te a veure una exposició o un acte performatiu, per posar un exemple, a que pugues veure’ls tranquil·lament a ta casa i sobretot compartir-lo amb més gent. La pena és no poder posar la teua mirada sobre les obres directament, apreciar les textures, les formes, la posada en escena, comprovar in situ l’espai on estan distribuïdes les peces, les actuacions, etc. Tu com a creador d’obres literàries que s’han portat a escena, m’entendràs; eixe feedback que et dona la mirada de l’espectador, els gestos que fa mentre ocorre la representació, conforma el vincle que t’uneix a ell o ella, per a saber si s’ha produït la connexió que és en definitiva el que pretén l’art: comunicar, expressar.
Arquitectura vegetal #1 (2019). Paper, vegetal, pigment i fil.
També podrem gaudir d’actes performatius d’artistes en streaming del que tots serem una mena de voyeurs; aquests actes incrementaran la programació d’espais culturals. Pel que fa als espais culturals i més en un àmbit local/comarcal, s’imposen de manera imperativa les programacions anuals creades de manera intel·ligent, que cobrisquen totes les necessitats en un escenari com el que tenim ara. Jo demanaria més espais culturals, implicats i relacionats en les escoles, els artistes i amb la ciutadania.
Som una societat poc acostumada a consumir cultura, són molts anys de retard (així com uns quaranta) i el joc de la cultura s’aprén de menut, com tot. Però afortunadament eixe panorama va canviant poc a poc i un exemple és que l’art s’ha incorporat a les escoles. Cada vegada són més les que recorren a l’ABPA-Aprenentatge basat en projectes artístics, i les que demanden artistes com jo la creació d’espais, tallers de coeducació o residències artístiques educatives. En eixe sentit i per a donar resposta a aquesta demanda, he format un grup multidisciplinar de creadores, “La onomatopeya del silencio”, que utilitzem l’art com a ferramenta de transformació social com ara en hospitals, residències de majors, escoles i, el més recent, a l’Agrupació Artística Musical de Dénia, desplegant pentagrames femenins que mostren a les compositores dones al llarg de l’història.
Cronograma (2020). Intervenció a l’Agrupació Artística Musical de Dénia.
Com et definiries i com definiries la teua obra, sobretot per a aquells que no la coneguen?
Jo em definisc com una storyteller escultòrica: conte històries per mitjà d’artefactes i treballe per condensació, per immersió, entrant en una espècie d’estat alterat on tot flueix i sóc capaç de fondre idea i forma. Primer és la idea, allò primordial, i d’ella esdevé la forma composta per una matèria determinada. Pot ser ferro, fusta, marbre, ossos d’animals o qualsevol suport, però sempre la meua visió artística és crítica, amb una obra que a vegades ens endinsarà en el microcosmos de la taula i la casa, on els rituals de l'acte alimentari ajuden a perpetuar models, rols i estereotips. Altres vegades recorreré a la Física i a Einstein amb la Teoria de la relativitat general, el pressupost bàsic de la qual és que la localització dels successos físics, en l'espai-temps, són relatius a l'estat de moviment de l'observador. Eixa posició m'interessa, la de l'observador en constant moviment. Ací és on m'instal·le i unes vegades m'expresse des de l'interior i altres des de l'exterior de les històries que plantege, sense fer juís de valor, això ho deixe a l'espectador.
Les boques inútils (2018). Instal·lació de mesures variables.
La majoria de les meues peces, per baix d’un aspecte subtil d'alt contingut estètic, parlen del límit com a recurs, d'imposicions geopolítiques microencefàliques, posades o autoimposades, de lleis no escrites, costums i tradicions. Comprenen referències a persones, a experiències passades i de condicionants imposats per la família social. Transiten entre els conceptes íntim-privat-públic-global, del micro al macro, del personal al social. Però parlen també del procés, de l'atzar buscat, investigat, trobat i exposat. Pretenen repensar límits de les normes i dels comportaments que ens limiten, condicionen i classifiquen. Em submergisc en una lluita interior que es desborda i trenca els límits impostos, fent-se pública i alineada amb una visió exterior més simbòlica que fa qüestionaments globals.
Fa a penes uns deu anys, quan em vaig proposar desenvolupar projectes artístics personals com a motor actual del meu desenvolupament creatiu i intel·lectual, vaig començar teoritzant, per aixó he realitzat pocs projectes però reflexius, els pense molt encara que siga d’una manera latent, com jo dic. Ara fa uns tres anys que estic creant la meua obra més personal, sintetitzant i concretant, és a dir, mostrant-me. En les exposicions és on he legitimat el significat de la meua obra, de les meues mitologies individuals i he convertit el caos en un ordre propi quasi terapèutic.
La caixa oberta o el Diví control (2018). Instal·lació de mesures variables.
Com veus l’escena de l’art contemporani a la Marina Alta?
A la Marina Alta sempre hem gaudit de molts i molt bons artistes de totes les disciplines. El que ens falta són espais amb les condicions adequades i, lluny de millorar, d’un any per l’altre les coses empitjoren. La faena dels artistes no és apreciada i, com a exemple, sols has d’analitzar les convocatòries que es fan, que resumint, faciliten un espai expositiu pelat i moltes vegades en males condicions lumíniques, sonores, expositives, etc. En la comarca hem tingut exposicions de moltíssima qualitat que han passat desapercebudes; no se’ls ha donat la difusió adequada ni la gent s’ha interessat per elles. Si volem un futur un poc més esperançador, hem d’actuar des de la base, a les escoles, informant, divulgant, escrivint, mostrant, estudiant.
Màcules Dénia #6, #5 i #4 (2019). Pedra, basalt, cera i pigment
Crec que alguns dels actes que s’organitzen a la comarca podrien culminar amb una bona exposició temàtica com a les que veus a València, Madrid, Barcelona, etc. Fora sí que saben la força que té l’art per a divulgar, informar, modificar o reforçar comportaments, etc. I sobretot per fixar en un nivell més alt a la societat que representa. Tenim el cas de Bilbao o Málaga que han sabut coordinar-se per portar endavant un projecte cultural global on tota la ciutadania, l’empresariat i els polítics han unit esforços i aconseguit l’èxit cultural, turístic, polític i social, el qual es tradueix en diners però, sobretot, en coneixement. M’agradaria molt poder ajudar a millorar l’escena artística comarcal.
Octubre de 2020