ENTREVISTA PAULA TOMÀS SERER, FUTBOLISTA PROFESSIONAL
Paula Tomàs Serer és una futbolista professional nascuda al Verger, té 23 anys i actualment juga com a lateral esquerra a l'Aston Villa de la Superliga femenina des del juliol del 2024, després d’anunciar-se l’eixida del Llevant, club al qual va arribar amb 11 anys i en què es va convertir en jugadora professional i internacional amb l’absoluta.
Recordes la primera vegada que vas tindre una pilota a les teues mans o “peus”?
No recorde el moment exacte en què vaig tindre una pilota a les mans —o als peus— per primera vegada, però sí que puc dir que en tots els meus records d’infància hi ha sempre una pilota a prop. Recorde eixir de l’escola i passar-me les vesprades al camp de futbol o al carrer, jugant amb els meus amics. Fins i tot ma mare em va haver d’amagar les pilotes perquè deia que em carregava els mobles jugant per dins de casa.
Vas començar molt xicoteta la teua afició al futbol?
La meua afició al futbol va començar quan era molt menuda. Al col·legi, veia als meus amics jugar al patí i, a poc a poc, em vaig anar interessant i vaig començar a jugar amb ells. Un dia, vaig decidir dir-li a ma mare que volia apuntar-me a l’equip del poble per poder jugar junts. Al futbol del Verger no em van posar cap problema, tot el contrari, sempre van fer que fora molt fàcil, i els hi estic molt agraïda perquè, en aquell moment, no era habitual que hi haguera xiquetes als equips masculins. La setmana passada li van posar el meu nom al camp de futbol municipal del poble i crec que va ser un detall molt bonic que havia de mencionar.
Paula, t'has hagut d'enfrontar amb la incomprensió d'algunes persones en referència a la teua afició al futbol?
Sí, sobretot quan era més menuda. Com he dit abans, en aquells anys no era habitual veure xiquetes jugant a futbol i alguns pensaven que era un esport de xics. A mi mai m’ha afectat perquè em feia (i em continua fent) feliç jugar a futbol i m'era igual el que opinaren els altres. Però sí que recorde comentaris de gent com ‘’deixaràs que et guanye una xica?’’ o coses així. Crec que en el temps la situació ha millorat, tot i que encara hi ha molt a fer.
Quan eres xicoteta tenies referents femenins per a imitar, o no hi havia pràcticament referents?
Quan era menuda no es parlava pràcticament de futbol femení, almenys no a escala mediàtica i era complicat trobar un referent a qui admirar. A mesura que vaig anar creixent i arribant a nivells més professionals sí que vaig començar a fixar-me en jugadores dels equips superiors a mi i a voler ser com elles. Tot i la poca visibilitat que tenien les futbolistes en aquell moment, crec que li hem de donar les gràcies per obrir el camí cap a la formació d’un futbol femení professional. M’alegra molt veure com tot això està canviant, i que ara les xiquetes poden tindre figures en les que inspirar-se i a qui admirar.
Encara es qüestiona moltes vegades els avanços en l'esport femení, com creus, Paula, que es podria canviar aquest concepte?
Una de les coses més importants és visibilitzar-lo més. Crec que, tot i haver fet grans passes, continua havent-hi una gran desinformació i estereotips en la població sobre l’esport femení en general. S’ha de continuar educant en les escoles i els mitjans perquè la gent entenga que l’esport no té gènere i estic segura que a poc a poc tot açò anirà canviant.
Jugues de lateral esquerre. Sempre has jugat en eixa mateixa posició?
Quan tenia 10 anys no jugava com a lateral esquerre, però des que vaig començar a jugar a futbol a un nivell més professional sempre he jugat en aquesta posició. És curiós perquè jo soc dreta, però com que mai hi havia esquerranes als equips on jugava sempre m’havia de posar jo en aquesta banda i ara em sent molt més còmoda en aquest costat.
Quan vas començar a jugar en el Llevant? Com han estat aquests anys per a tu en l’equip, tant en l'àmbit professional com personal?
Vaig començar a jugar al Llevant el primer any d’aleví, el 2012. Vaig anar pujant de categoria fins a arribar al primer equip. Van ser uns anys molt especials per a mi, i sé que sona a tòpic, però, vaig passar tota la meua formació/adolescència allí, i va ser un lloc on vaig créixer molt, tant a nivell personal com futbolístic. Els valors que em van ensenyar, com la humilitat, l’esforç i el treball diari, són coses que porte sempre amb mi, tant dins com fora del camp. Estic molt agraïda per tot el que vaig viure allí i per l’oportunitat que em van donar de continuar creixent. Vaig debutar a primera divisió, vaig poder jugar Champions i ens van obrir el Ciutat de València… Són experiències que quan eres menuda sempre somies i ells em van donar l’oportunitat de viure. Em sent molt afortunada d’haver format part d’un club que m’ha donat tant. Per a mi, el Llevant és com casa.
Amb quins records et quedaries?
Tinc molt present, moments com el dia del meu debut a primera divisió, el meu primer gol o quan vaig jugar el meu primer partit de Champions al Ciutat de València. Són experiències que, sens dubte, mai oblidaré. També em sent molt afortunada per la gent a qui he anat coneixent aquest any, ja que crec que m’han aportat molt i que van fer que l’experiència fora molt més enriquidora.
Jugues en l'Aston Villa Women's des de juliol de 2024. T'ha costat adaptar-te a un nou equip?
Encara estic en procés d’adaptació. És una lliga molt competitiva i un joc molt diferent del d’Espanya, però crec que el més complicat ha sigut adaptar-me al país en general. Un idioma nou, costums diferents, la manera de relacionar-se… Soc una persona molt familiar i estar lluny d'ells també ha sigut un repte. A més, el clima, que és molt diferent del clima mediterrani al qual estic acostumada. En canvi, pel que fa a l’equip, em vaig sentir còmoda des del primer moment.
És més fàcil per a un home que per a una dona, seguir en el món esportiu, per exemple com a entrenadors, o no hi ha diferència en aquest sentit?
Crec que, històricament, ha estat més fàcil per a un home continuar en el món esportiu, especialment com a entrenador. Els homes han tingut més oportunitats i visibilitat en aquest àmbit. Tot i que cada vegada hi ha més dones en càrrecs d’entrenament, les barreres per a elles encara són més altes. Encara queda camí per recórrer per aconseguir la igualtat d’oportunitats en aquest àmbit.
He llegit que estudies farmàcia?
Sí, estudiava farmàcia quan estava al Llevant, però quan vaig arribar ací vaig decidir deixar-ho de banda durant un temps. Estar tan lluny de la meua família i sense dominar l’idioma va ser un canvi important per a mi. A més, la farmàcia no es pot estudiar en línia, ja que és una carrera amb molta part pràctica i de laboratori. Tot i això, l’any que ve m’agradaria començar a estudiar alguna cosa relacionada amb aquest tema per no perdre el costum. Crec que els estudis són molt importants i no m’agradaria deixar-los completament de banda. Crec que moltes vegades es jutja al futbolista per no estudiar, però sovint el problema no està en l’esportista, sinó més aviat en el sistema educatiu, que no està adaptat per a la realitat d’un esportista professional.
Ha de ser complicat entrenar cada dia moltes hores i treure temps per a estudiar. Explica'ns un poc com transcorre un dia normal de Paula.
Als matins vaig a entrenar. Com que desdejunem al camp, arribe al voltant de les 10 per a estar a punt per a començar la preparació al gimnàs a les 11. Després eixim al camp per entrenar fins a les 13:30. Quan acabem, em dutxe i vaig junt amb les meues companyes a dinar al menjador. A la vesprada, depenent del dia, tenim sessió al gimnàs i en acabat ja vaig directa a casa a descansar una estona. Els dies que no tenim extra, aprofite per a organitzar la setmana, fer alguns encàrrecs i llegir un poc. Alguns dies, també intente estudiar un poc d'anglés i quan me n’adone ja ha passat un altre dia: pijama i a dormir.
Vivint en l'actualitat a Birmingham, hi ha costums, menjars, sensacions que t'agrade evocar d'Espanya i més concretament de la Marina Alta?
Trobe molt a faltar els caps de setmana amb la meua família, l’arròs al forn dels diumenges, el vermut d’abans, anar a la muntanya i a la mar i sobretot el parlar valencià.