Entrevista a Elvira Cambrils, narradora, novel·lista i professora
La trajectòria literària d’Elvira Cambrils (Pego, 1955) orbita dins unes coordenades d’amor a la mediterrània i alhora al conjunt de coneixements i passions que aquesta mateixa mar ha bressolat al llarg de la història. Llicenciada en Filosofia per la Universitat de València, obté la càtedra de Filosofia de batxillerat l'any 1981 i exerceix la docència en instituts del País Valencià fins al 2015. Amb Mira’m amor (Bromera, 2007), el seu debut en la narrativa, aconseguí el Premi Blai Bellver de Xàtiva i encetà una personalíssima singladura que ha comprés tres novel·les i dos reculls de narrativa, a més de nombroses creacions reconegudes amb prestigiosos guardons. Una literatura viva, assajada i espontània al mateix temps, que transcriu el pols de l’existència i que Cambrils desfila amb una singular i compromesa mestria. Publicada per Edicions del Bullent el 2018, A la platja de Camus és la seua darrera novel·la.
En primer lloc, com has viscut aquests mesos d'incertesa a causa de la COVID-19?
La incertesa que genera la COVID-19 segueix ben present i pense que és bo recordar-ho. Els humans tenim una certa tendència a fugir de les amenaces amb nous equilibris que ens facen sentir segurs. Però aquesta amenaça no ha desaparegut, sembla que ens està donant una treva. Com he viscut aquests mesos? De primer amb una gran tristesa per l’arribada d’una mala notícia llargament esperada. La meua generació ha estat advertida dels perills que comporta la degradació de la naturalesa, entre ells la irrupció en els humans de virus letals per a l’espècie i, tanmateix, no ho hem pogut frenar. És més: hi hem contribuït amb un mode de vida per damunt de les possibilitats planetàries. I, ara, en certa manera em sent corresponsable del mal. Els he viscut amb temor, com tots; més un temor pel futur dels que em segueixen que no per mi mateixa, que he gaudit amb el confinament d’un temps preciós per als meus i per a la reflexió. També han sigut uns mesos de molta activitat a través de les xarxes, una manera de compartir l’angoixa, de voler ajudar i d’ajudar-me buscant algun tipus de saviesa per a poder reeixir.
Quin creus que serà l'impacte de la pandèmia en el teixit cultural de casa nostra?
Per un temps, mentre no s’administre la vacuna, l’impacte serà negatiu, com a tot arreu. Però la necessitat de cultura –llibres, concerts, exposicions, cine, teatre...–, si més no en certs sectors de la població, està present i la seua continuïtat sota nous formats que garantisquen la seguretat sanitària dependrà en gran part de la imaginació dels gestors, com ara les iniciatives de la MACMA per seguir fent arribar a la comarca els nostres productes culturals. Tem que les iniciatives que depenen dels ajuntaments sofrisquen una retallada amb la crisi econòmica que ja es fa de notar –per entendre que la cultura no és un material de primera necessitat–, i alhora mantinc l’esperança que siguen molts els polítics de la comarca que compten amb la cultura per a il·lusionar-se i il·lusionar la ciutadania en un canvi de paradigma que ens permeta eixir més forts de les crisis. No s’ha d’esperar la solució als problemes des de fora, la solució està a dins, en cada persona, en cada casa i en cada poble.
Consideres que la cultura ens ha salvat part del confinament? O consideres que no hi ha una valoració suficient per part de la societat de la producció cultural, sobretot literària?
La cultura ens ha salvat als que ja ens salvava abans del confinament. Els llibres, la música, el cine, el teatre i l’art en general són fonamentals per a una vida plena –més enllà de la satisfacció de les necessitats biològiques–, enlairen l’esperit i ens endinsen en noves visions de la realitat, impossibles d’abastar d’una altra manera. A la Marina Alta tenim la sort de comptar amb un teixit cultural altament valuós propiciat per les agrupacions musicals dels diferents pobles, les organitzacions festeres –falles, moros, celebracions religioses–, els grups de música –alguns de gran èxit– o la gastronomia que compta amb el suport de gran part de la població. Però la valoració no és tan positiva si ens referim a la consideració de la producció literària autòctona. Nosaltres, els escriptors i les escriptores de la Marina, som un col·lectiu important pel nombre i per la qualitat de l’obra i tanmateix no gaudim del suport social necessari, tret de la producció literària infantil i juvenil. Potser perquè l’índex de lectura entre la població adulta és baix i no s’arriba a valorar una literatura feta a casa i per a la societat que la genera. Amb tot, en són moltes i molt encoratjadores les persones –en l’àmbit públic i en el privat– que ens acullen en els actes literaris de la comarca així com les lectores i lectors que ens segueixen. Des d’ací vull fer-los arribar el meu agraïment per un suport tan valuós per a la supervivència de la llengua i de la cultura valencianes.
En la teua última novel·la, A la platja de Camus (Edicions del Bullent, 2018), veiem com el pes de les experiències del passat determina o influencia el nostre present. Quin pes tindrà en el futur un present tan enrevessat?
No puc saber-ho perquè depén de l’impacte real que haja tingut en els que ho estem vivint. Si dic el que pense, crec que en finalitzar la pandèmia de la COVID-19, el virus s’oblidarà i la gent correrà ansiosa cap al tipus de vida anterior –tot i ser conscients de la seua agressivitat al medi–. Atés l’imperatiu de la recuperació econòmica, es mirarà cap a una altre costat i es votaran les mateixes polítiques que han demostrat el seu fracàs per a construir una societat del benestar per a totes les persones. Si dic el que desitge, una part important de la població prendrà consciència de la necessitat de canviar els hàbits de consum, caminar cap a un sistema sostenible energèticament i guanyar temps per a les persones. Reivindicarà una sanitat universal de qualitat, major inversió en recerca, control democràtic i una educació pública que prepare les noves generacions per a viure felices en harmonia amb la natura. Sens dubte la pandèmia del COVID-19 és una alerta eficaç perquè la gent es convença que no anem bé i que cal prendre mesures de manera urgent. Però no estic segura de si és suficient per a generar els canvis reals necessaris ja que requereixen molta força i més pressió per part de la ciutadania.
Et suposa un incentiu, a l'hora de crear, la vivència d'una etapa de crisi?
Al paradís no hi ha creació literària. Les crisis són imprescindibles per a posar en marxa la imaginació. Ningú no sent cap necessitat de noves formes quan està satisfet amb les que té. I aquest principi que val per a qualsevol activitat humana adquireix més valor en el món de l’art i en la literatura en particular. L’escriptura naix d’una crisi interna –no importa si és personal, social o artística– que et du a un procés d’indagació per a restablir de manera provisional l’equilibri perdut. Tot i que em considere una persona vitalista amb capacitat de gaudir dels plaers de la vida –que en són molts–, reconec que vaig arribar a l’escriptura quan encetava la maduresa a causa d’un buit interior. No es tractava d’una crisi de l’edat sinó d’una crisi de caire espiritual: la vida quotidiana no estava a l’altura de les exigències del meu esperit i em vaig llançar a l’escriptura com qui busseja en unes aigües desconegudes rere un tresor amagat. Encara no ha aparegut, el tresor, però jo seguisc bussejant. Sí, per a mi les etapes de crisi són un incentiu per a la creació. La irrupció de la pandèmia en el procés actual d’escriptura d’una novel·la –sobre una dona que, en el llindar de la mort, examina la persona que ha sigut– ha significat un gir important en la mesura que m’ha endinsat de colp en la protagonista, que ha passat de ser un personatge més al meu jo en un futur pròxim.
Quins projectes tens al cap actualment?
Fonamentalment dos: tindre cura de les persones que estime i continuar escrivint.
Juliol de 2020