ENTREVISTA A CARMELA TODOLÍ PONS, EDUCADORA SOCIAL I DISSENYADORA DE JOIES INSPIRADES EN LA FLORA LOCAL UTILITZANT LA TÈCNICA DE PORCELLANA EN FRED.
Carmela Todolí (La Xata Merenguera). Nascuda a la Safor i veïna de la Marina Alta. El que va començar sent per a Carmela, una teràpia contra l'ansietat, s'ha convertit en el seu projecte d'emprenedoria, un projecte solvent de joieria inspirat en la flora local, que reprodueix en les seues peces, verdaderament exquisides. Diplomada en Educació Social. Amb més de quinze anys d'experiència en l'acompanyament de joves en risc i de les seues famílies. Imparteix tallers plàstics per a gaudir i aprendre la tècnica de la porcellana en fred. Ha utilitzat el seu projecte artístic com a element educatiu impartint tallers on es treballen temes específics per a cadascun dels col·lectius o grups.
Per a Carmela és molt important l'entorn natural i la forma de vida autòctona, i decideix emprendre el seu projecte, aterrat en un taller de joieria a Pego, encara que reconeix que no ha sigut res fàcil.
Valores la bellesa d'aquesta terra, tant els seus paratges com les formes relacionals de les gents d'aquests pobles. Ens podries parlar breument que cosa destacaries en aquest sentit?
Els records més bonics que tinc, encara que també alguns de dolorosos, estan molt lligats al meu poble i al seu entorn. Oliva, encara que és un poble gran, té un centre històric molt antic i molt viu, dins del qual la vida transcorria com en qualsevol poble menut. Dins d’eixos records es troba la casa de ma uela, on m’he criat. On he passat mil vespres a la fresca amb les ueles fent punt de ganxo al mig del carrer, o fent bronxes de gesmil. A la fi, el nostre entorn és l’escenari on tot succeeix, i amb el que interactuem de tal manera que no sols ens veu créixer, sinó que ens conforma com a societat i com a individus.
Sempre he tingut, també, el desig d’escoltar a la gent gran contant com feien abans per passar els dies, com van sobreviure a la pobresa i tristor de la guerra i la postguerra (que a ma casa va ser un factor molt important), com jugaven pel carrer i pel terme, com preservaven els aliments, etc.
Soc, com ho som moltes i tant de bo en fórem encara moltes més, una enamorada de la nostra terra i la seua gent. A la fi, és l’amor o el desig el que ens mou, i això també és aplicable a la creativitat o la creació. És per tot això que note un impuls molt més fort per fer una flor que m’evoca un record o un lloc, que per fer un tulipa o un gira-sol que, per molt que m’agraden estèticament, no han estat presents a l’escenari de ma vida.
Per exemple, la cama-roja i el llicsó per a mi no són sols flors. Per a mi són ma uela. I no sols ma uela, són ma uela passant temps amb mi pel camí de les Marjaletes al solet de l’hivern, ganivet en mà per a fer herbes i després, cuinar-me amb tota l’estima, els millors pastissos del món.
Una flor no és sols una flor. És un record, una història, un amor. Una manera d’estar amb l’entorn.
Dius que fer realitat la teua aspiració de viure al poble i fer del teu negoci la teua forma de vida, ha sigut una tasca gens fàcil. Quines són les majors dificultats amb les quals t'has trobat?
En el meu cas concret, ha sigut la falta de formació en molts aspectes relacionats amb la meua feina. Vinc d’un camp totalment diferent i ho he hagut d’aprendre tot des de zero. I parlant en termes més generals, podria dir que han sigut les que ens passa o ha passat a la majoria de joves de les nostres comarques.
La dificultat d’accés a l’habitatge, que per diversos motius que ja totes coneixem es fa cada vegada més insuportable per a moltes de nosaltres, per no dir del tot impossible.
La precarització de les nostres vides laborals, que no ens permeten apostar per un negoci o una idea pròpia des d’un principi, i fa que el camí siga molt més llarg i molt més solitari. No poder invertir molts diners en, per exemple, disseny web, en màrqueting, en finances, en projecte de negoci, en audiovisual, en estudis de mercat i moltíssimes coses més ens posa en una clara situació de desavantatge enfront d'empreses més grans o companyes amb molt més de capital a l’abast.
Per descomptat, les grans plataformes de venda en línia, que no sols ofeguen les xicotetes empreses sinó que també han canviat la nostra manera de consumir. Ara, molt més ràpida, impulsiva i on la qualitat no és el principal valor. Tampoc les condicions en les quals es produeix (ni socialment ni ambientalment parlant).
La por també és un obstacle que puc percebre al meu entorn, dins del que és començar un projecte propi. I cal dir, en la seua defensa, que és normal. Les despeses que genera el fet de poder treballar per a tu mateixa, no són poca cosa: quota d’autònoms, IRPF, gestoria, local, materials, eines, web, i un llarg etcètera. Molta gent es tira enrere abans de començar. Costa moltes hores cobrir totes eixes despeses si treballes sols amb les teues mans. I l’artesania és el que té.
L'emprenedoria en les dones inclou barreres com, prejudicis de gènere , falta de xarxes de suport i dificultats per a conciliar la vida laboral i familiar. Continua sent aquest el panorama actual?
Sí. Per molt que avancem, queda molt de camí per fer. Molt, en el meu cas, no tinc família a càrrec meu, però ho veig al meu entorn. I parle d’entorns on se suposa que la igualtat està molt desenvolupada i les masculinitats molt treballades. D’estructures familiars que, per a mi, són referents al respecte, però que a l’hora de la veritat, primen els interessos dels pares als de les mares. O dels fills als de les filles, en cas d'haver de fer-se càrrec de gent gran.
Les estructures patriarcals estan ací, i no és qüestió sols de torejar-les, sinó de canviar-les del tot. D’abolir-les. Però estan a tot arreu i estan dins del nostre propi ser. També les dones les tenim. El problema moltes vegades és que ni les identifiquem, perquè tampoc tenim temps per analitzar-ho tot tota l'estona. Però quan parle amb les meues amigues i li dediquem una estona de qualitat a aquestes converses, acabem realment entristides.
És clar que és una generalització. Però també crec que soc molt generosa amb aquesta. No vull pensar fora del meu entorn. Encara que ho veig treballant amb famílies, clar. Ho veig al cine, als periòdics i als bars. Als carrers i a les festes populars. Està a tots els llocs.
Confiança en una mateixa, desenvolupament d'autoestima i amor propi, són potencialitats que coneix una dona emprenedora. Estàs d'acord?
Jo diria més bé que són potencialitats que vas cultivant i que tant de bo hagueren estat ací sempre. Jo, de veres que ho dic amb la mà al cor, que el que més mal m’ha fet en tot este camí, és just la mancança d’estes. El no saber si estàs fent bé, si realment el que fas val o no val, si et mereixes quan et fan una compra, etc. I més quan, tal com he dit abans, no tens formació en tots els camps. Tots estos dubtes, que de vegades no estan, però moltes altres venen a visitar-te i a fer-te plorar amb ganes, han sigut per a mi l'habitual.
Encara bé que soc una cabuda i que dins de mi sempre he sabut que açò pagava la pena. Si no fora així, qualsevol comentari, malintencionat o no, m’haguera fet abandonar la nau. I fer-ho per la borda, ben melodramàtica. Però sí, pense que si no eres de les que tenen eixa seguretat innata, te l’has de treballar. Perquè si no, sí que pense que és impossible tirar endavant. Ací no hi ha mai res segur.
De fet, el que més he trobat i trobe a faltar és una persona guia que em diga, per ací vas bé, per allà no, Carmela. O ets sensata, o acabes de desvariar. En tots els àmbits del meu projecte, eh! Des del més artístic, al més estratègic, passant pel legal i l'econòmic.
He vist alguns dels teus tocats, arracades, són verdaderament bonics, delicats. Pots crear en qualsevol moment o hi ha algun moment del dia o algun estat emocional concret que t'impulse a crear?
La veritat és que no sempre puc crear. I per molt que ho intente, és que no pot ser.
Jo vaig començar a utilitzar esta tècnica per calmar-me, i encara ho faig. Però per a fer coses tan delicades he de vindre ja calmada. No ix si estic nerviosa, ni ix si em sent insegura i impacient amb alguna qüestió.
En eixos moments, el que faig és deixar-ho o posar-me a fer altres coses, com ara anar a recollir les fulles que utilitze per a l'embalatge, anar a comprar materials i així, passejant pel poble em calme i torne al taller, o simplement pare de treballar i demà serà un altre dia.
També he de dir que hi ha voltes que estic tan a gust, que estic hores i hores, i me n'oblide fins i tot de menjar. Quin goig, eixos dies! Així vaig compensant i optimitzant el temps.
Ara és la meua feina, i algunes voltes treballe amb menys motivació que altres, com ens ocorre a totes les persones. Però no parle tant de ganes com d'estats de calma. Moltes vegades m'ofusque en voler fer, i és que no es pot. La tècnica que utilitze requereix moviments molt lents i molta concentració. Exercir més o menys pressió a cada part d'un pètal, pintar una flor molt menudeta, o muntar un tocat de moltes peces amb seda són exemples de coses que no puc fer nerviosa, amb presses, preocupada ni amb calor.
Carmela, estàs actualment compaginant el teu treball d'artesana i el teu treball com a educadora social?
Durant anys ha sigut així, però ara ja no. O millor dit, no tinc una nòmina d’educadora. El que sí que faig, perquè realment m’encanta ser educadora social, són tallers.
A banda dels tallers més d’oci o creatius, faig tallers adaptats a diversos col·lectius i necessitats. En aquests tallers, la tècnica de la porcellana és una excusa. Un escenari on es poden treballar una infinitat de coses, perquè és idoni per parlar. Es crea un ambient relaxat, on l’acció educativa no es percep forçada, sinó natural. Per a mi és meravellós. Altres vegades ho he fet passejant per la mar, cuinant, o treballant un hort. L’escenari és sols un escenari. El que ocorre en ell és el que importa. La relació educativa i el vincle que es done dins d’ell.
Quan treballava d’educadora, sí que he utilitzat la porcellana freda com a eina, com qui fa servir l'esport, el teatre o l'expressió artística per acompanyar a joves.
Com a Educadora Social, crec que has dit que portés més de quinze anys d'experiència amb menors en risc i les seues famílies. T'has trobat o et trobes amb situacions en les quals has de despertar també la teua creativitat , per a gestionar algun conflicte?
Sempre dic que l’educació social és el més creatiu que he fet mai. L'acte comunicatiu, en situacions fràgils, tenses o violentes, ja ha de ser creatiu. També cal esbrinar estratègies per a treballar els diversos àmbits de la vida d'una persona, de manera totalment adaptada perquè li puga beneficiar de veritat. Com treballar el control de la ira amb certa persona, pot ser molt diferent de com ho faries amb una altra. Ni tan sols amb la mateixa persona funciona en tot moment. Qui diu la ira diu qualsevol aspecte que calga acompanyar.
I ací s'uneix la necessitat de crear amb la urgència de fer-ho prompte. És molt fort veure com les teues respostes poden canviar tant un resultat. Sempre dic que la creativitat s'entrena, i per descomptat també la creativitat dins l'educació social.
En un món on tot el temps estem en un entorn digital. Com et sents treballant amb les mans, treballant artesania?
Em sent present i real. És un moment íntim que em permet pensar i concentrar-me, com una espècie de meditació. Pose el "foco" en coses físiques que en altres moments en què hi ha més estímuls o que el món digital no et permeten. Per exemple, m'adone de la sensibilitat que tinc als dits o veig la diferència entre dues tonalitats de color quasi imperceptible en altres situacions.
Sempre m'he sentit còmoda fent coses amb les mans. De fet, Amparo, la dona que em va ensenyar a fer la meua primera flor, ho va fer perquè es va adonar del fet que sempre trenque tot el que pille a trossius. Qualsevol paper, el tap de vi, la corfa de les cacaues... acabe convertint-ho en pols. I Amparo, cansada d'agranar borumballa baix taula cada vegada que em convidava a dinar, em va dir que anava a ensenyar-me a crear en lloc de desfer. I ací va començar tot. El món digital mai no podria cobrir això.
A ma casa totes han sigut o són artesanes. Més concretament del fil. Però sempre s'ha valorat molt tot el fet a mà, o com deien, les coses ben fetes. El que sempre he vist a casa ha sigut poca televisió i molta socialització al voltant del punt de ganxo, els boixets, la vainica... el fil en general. Potser per això em sent més identificada amb l'artesania que amb les pantalles.
De fet, podem dir que el que em relaxa l'artesanal, m'ho enerva el digital.
Per a conéixer-te una miqueta millor. Et poses música per a treballar en el taller? Quina música t'agrada?
Sí! Em pose música i pòdcast, encara que també m’agrada passar hores en silenci. Em fa molt de riure perquè la música que jo escolte és l’antítesi als tocats delicats dels quals em parlaves abans. Escolte des de punk en totes les seues variants, hardcore, rock, ska..., fins a La Maria o Silvia Pérez Cruz.
Tinc moments per a tot! Però si estic fent alguna cosa molt complicada que requereix tota la meua atenció, ací silenci absolut.
A què et volies dedicar de major quan eres xicoteta?
Jo volía ser guerrera de l’Street Figther. O motera. Ara no m’agraden els conflictes ni tampoc les motos. Alguna cosa pel camí me se va despistar, encara bé!
Un somni...
Jo sempre m’imagine com seria el territori fa cent anys. Ho pense sempre, potser massa.
Estic dins la mar i mire la costa i m'imagine com seria sense construir. O estic a la marjal i me la imagine sense cotxes i plena de vida. M'imagine l'aigua clara, i els paratges plens d'animalets. La barqueta de mon uelo bolcada a vora mar, esperant que la traguem a navegar, estar a la fresca a les nits d'estiu i veure el cel estrellat i els cuquets de llums per tot arreu. Els parotets ací i allà, raboses, mussaranyetes... no sé. M'ho imagine molt idíl·lic. Tot el que contava ma uela, o inclús el meu pare, em crea fascinació i també tristesa.
No m’agrada dir que és un somni perquè no les tinc totes en què es poguera complir. Em conformaria en què parem ja de destruir el que queda. No és un somni fàcil de complir, però sí un somni que ens fa moure. Una última esperança i un motiu més pel que lluitar.