Sandra Monfort, artista originària de Pedreguer. Ella s'instal·la a Barcelona a dèsset anys per a realitzar estudis superiors de música. Després torna al seu poble natal. En 2020 “Marala”, grup musical del qual forma part Sandra, publica el seu primer disc “A trenc d'alba”. El grup estava especialitzat en la música d’arrels tradicionals des d’una mirada renovadora i amb especial atenció a la polifonia. En 2021 fa el seu primer treball en solitari, “Xiquet rèptil àngel” amb el qual obtenen dos premis Carles Santos. L'artista estrena ara nou senzill en solitari “Beneïda”
La guitarra és una cosa que t'ha acompanyat tota la vida des de molt xicoteta. Què representa per a tu aquest instrument? És el teu millor company de viatge?
La guitarra és com una extensió del meu cos. Pense que ha significat moltíssim durant la meua vida, ha estat el canal d'expressió a través del qual desenvolupar-me com a artista. M'ha acompanyat en les meues primeres cançons i en els moments de melangia. Pense que no seria la mateixa persona si no haguera aprés a tocar la guitarra mai.
Per a nosaltres Sandra Monfort és una artista incansable que es fa gran a l’escenari, aquesta és la imatge que sempre desprens. Però i per a tu? Qui és Sandra Monfort?
Soc una xica molt senzilla que viu en una casa de camp, s'encén el foc cada dia i li agrada passejar pels camins de tarongers i per la mar. Sempre he estat una persona molt creativa i les meues amigues deien que era "la bohemia" del grup. Sempre m'ha agradat recrear-me amb el vestuari, amb les històries i amb qualsevol element al meu voltant que poguera ser un canal d'expressió, com per exemple la terra mullada: féiem pastissos jo i la meua germana, decorats amb fulles, floretes i pedretes. Quan puje a l'escenari m'agrada sentir-me una diva del pop, una reina… És el personatge que performe i que em dona impuls, força i motor per cantar les meues cançons i transmetre el que vull.
Sandra, quan estàs treballant en una nova cançó, et costa crear-la o eres més d'improvisar?
sempre que cree alguna cosa nova intente cuidar cada detall al mil·límetre. Tot i que hi ha quelcom improvitzatiu també durant la creació, després m'agrada ordenar-ho tot, donar-li una forma, un contorn, un sentit, una història i fins i tot si pogués li posaria un perfum i un floc.
Consideres que també en aquesta professió hi ha un pes masculí?
Per descomptat, està completament travessada pel patriarcat, des dels moments íntims de creació com els moments més expansius a l'escenari. El fet que una dona puja a un escenari i s'expose ja porta darrere un judici contaminat pel patriarcat i una pressió afegida que els hòmens no tenen. A més, els programes dels festivals encara estan molt descompensats, encara hi ha molts tios heteros caps de cartell i poques dones, poques dissidències.
En relació amb l'anterior pregunta, t'he sentit en alguna ocasió parlar sobre la “Síndrome de la impostora”, penses que ocorre més en algunes professions en concret o creus que ocorre en qualsevol professió?
Jo crec que totes ho sentim en molts moments de la nostra vida, no només en l'àmbit laboral sinó també social, ens fan creure que no som capaces de fer el que ens proposem i això fa que tu mateixa et boicoteges i acabes deixant de fer coses que podrien ser precioses o de dir coses. Ens hem de treure això de damunt, i és el que està fent el feminisme, a través de la col·lectivitat i la germanor. Donar-nos llum entre unes i altres, deixar de considerar-nos rivals i dir-nos "guapa!" és clau en tot este procés
En alguna ocasió has expressat que t'agrada molt escoltar les cançons dels teus avantpassats. Dius que et semblen precioses. Hi ha alguna o algunes especialment que t'hagen inspirat per a compondre les teues pròpies cançons?
N'hi han moltes, pense que tota la meua música està impregnada de totes estes cançons que he escoltat. Tant amb Marala com amb el meu projecte en solitari. Al final, som el que escoltem, la música configura la nostra personalitat igual que ho fa la gent amb qui t'ajuntes, la familia, la casa....
Dius que el poble et dona claredat, parles de l'olor dels tarongers, del cant dels ocells… és ta casa. Podríem dir que Pedreguer és la teua musa?
ABSOLUTAMENT! Adore el meu poble i la seua gent. Els que vivim allí diguem que vivim "al rovellet de l'ou" perquè és la part més bona i més valuosa de l'ou, i aixina és també el terreno de la Marina Alta. Estem llepades per la brisa marina de la Mediterrània i per l'ombreta dolça de Segària, la sella i el Montgó. A més, anar al supermercat i que et pregunten "com estàs?, com ha anat a La Rambleta? ja he llegit l'article, va ser xulíssim" és preciós i un gest de cura i amor veïnal que a les ciutats costa de trobar.
Penses que és a través de la nostàlgia i la pena quan sorgeix millor la inspiració? És a dir, és a través del dolor on es pot connectar millor amb la mateixa essència?
Jo crec que això depèn molt de l'artista. En el meu cas, escriure cançons és com escriure un diari on aboques tot el que et passa, però de forma ordenada i més pensada. Els moments de dol, pena, rabia... son moments on el meu cos necessita escriure per un impuls de cura amb una mateixa, al igual que necessita parlar amb la gent propera per tractar de desembolicar el que hi ha dins. Per tant estos moments, es presenten com una oportunitat magnífica per escriure una cançó. A més, el gest de fer cançons és com pintar un llenç o fer una esculptura: demana concentració, focus, una mirada enginyosa, curiosa per la vida... i per tant és un moment on tots els pensaments destructius que pugues tindre s'alliberen, es desfan com una boira que es dissipa. És un moment preciós i quan admires l'obra acabada sents de sobte una felicitat dolça que t'embriaga.
Quan estàs feliç i crees des d'este lloc, pense que el procés és divertit inclús, però igualment sanador. Jo recomane a tot el món fer qualsevol activitat creativa, artística, tot i que senta que no ho faça bé, el procés és el que importa, el procés de creació és com una meditació.
Un joc de cartes, “La Mona”, com a metàfora d’apoderament femení i ara en el present, el teu EP “la Mona de Nit”. Què expresses en aquest treball?
La Mona de Nit continua sent la Mona, una "perra" que fa el que li ix de la petxina sense deixar de tindre cura i amor per qui l'envolta i molt conscient que és el que vol a la seua vida i què no. O almenys, amb la consciència desperta per a anar entenent-ho a mesura que les coses es transformen. La Mona de Nit representa la nocturnitat d'este personatge que aspire ser: és el moment en que el sol cau i la lluna brillant arriba llepant el cel obscur de llum, i la mona i les seues amigues es monten precioses per a eixir a ballar, agarraes de braceo. És un ritual col·lectiu d'alliberació, és el refregar-se amb les teues amigues i soltar tot el dolor del món, i plorar mentre balles i dir tot el que et passa pel cap sense filtres. És una celebració de la vida, sempre, desde la col·lectivitat, perquè no som ningú sense l'altre i tindre present això és fins i tot un acte de militància en els temps que corren, on l'individualisme és el gran triomf del capitalisme, que ens separa, ens aïlla i ens deixa desamparades davant un sistema terriblement fent aigües.
Però la nocturnitat també inclou els moments de reflexió i intimitat. Aixina ho he volgut representar en "la mona de nit" l'últim track del EP. Una oda als moments de penjar-se en el temps, i sentir que el temps passa lent i que tens tota la vida per davant per gaudir fent el que més t'agrada: que en el meu cas, és fer música. I que ningú podrà llevar-te això, que en realitat, va per davant de tot perquè promou al nostre benestar individual, a la nostra salut... i això va per davant de la feina i de la urgència, perquè si no tenim salut, no tenim res, i això a vegades sens oblida, i és normal.
Xiquet Rèptil Àngel, un àlbum entre música tradicional, l'avantguarda i l'electrònica però perquè aquest títol? Què és o qui és Xiquet Rèptil Àngel?
Niño Reptil Angel va ser el meu primer disc i representava la part més vulnerable d'una mateixa i que tot el món té dins: Quan et mires a l'espill i de sobte et veus lletja o monstruosa, quan dius alguna cosa i de sobte et sents bova o poc inteligent... Tota esta part vulnerable també és preciosa, forma part de nosaltres i està bé. Niño Reptil ángel és la historia ficticia d'un xiquet que naix abans d'hora, sense acabar de formar i sembla un reptilet preciós, i naix mort i ascendeix al cel i es converteix en àngel. I s'asseu a la voreta de la lluna, i des d'allà ens protegeix, i quan plora ompli els pous i els rius d'aigua fresca. Representa la fragilitat de les persones com una cosa bella.
Una última pregunta, Sandra. Com t’imagines a mig-llarg termini? On et visualitzes quan sigues més major i més sàvia?
Intente no crear-me expectatives perquè a vegades frustren i fan mal quan no es fan realitat, però sí que tinc fe amb què tindré una vida bonica si així ho vull. Que continuaré estant envoltada de gent preciosa... m'imagine vivint al poble, que és el lloc on més m'agrada estar, m'imagine sempre fent música tot i que potser arriba un punt en què no vulga dedicar-me professionalment a l'escenari, tinc la certesa de què la música sempre estarà amb mi i moriré amb ella perquè no se viure sense això. M'imagine envellint sense por, m'agradaria envellir sense por. Si eres dona i eres artista, la pressió estètica imposada pot arribar a ser molt violenta. El judici extern de les xiques artistes als escenaris és molt cruel i promou que totes estiguen punxant-se la cara per poder estar a l'altura del que es demana, sense cap arruga sense cap imperfecció i això és terrible i molt angoixant. Voldria poder viure alliberada de tot això, voldria poder viure tranquil·leta i passar-m'ho bé sempre, com a objectiu principal a la vida.