Nascut el 1981 a Valladolid i llicenciat en Belles Arts, El Hombre Viento, és un artista multidisciplinari. Músic, filmmaker, productor, il·lustrador i fotògraf, desenvolupa el seu treball en una gran varietat de camps creatius. Ell mateix es defineix com un creador lliure, per a qui l’aspecte comercial mai no ha estat una prioritat.
La seua música ha evolucionat constantment, fusionant estils com el folk, la música d’autor, l’electrònica i la música urbana. Entén la música com un reflex del pensament i les emocions col·lectives, per això beu de múltiples influències.
Amb més de quinze anys de trajectòria professional, el 2023 comença a editar les seues pròpies creacions musicals. Al llarg de la seua carrera, ha col·laborat amb més de seixanta grups, entre els quals destaquen Zoo, Celtas Cortos, Los Chikos del Maíz, La Fúmiga i Suite Soprano, entre molts altres.
Vas començar a fer música a Valladolid l'any 97, amb música RAP, és així? Què et porta a això, era una manera d'expressar-te? Ens pots parlar un poc de tu en aquest sentit?
Ens ajuntàvem per eixa època a patinar i a cantar en una zona d'eixa ciutat que es diu Arco de Ladrillo. Jo fins al moment de començar a cantar era el que m'encarregava de portar els altaveus i les instrumentals amb discos que anava comprant de botigues locals.
Una vesprada un dels que cantava em va preguntar: i tu per què no cantes? I des de llavors, cante i faig música. Les meues millors decisions vitals venen de moments mínims, gens transcendentals.
El rap i el hip-hop et donaven la possibilitat d'expressar-te lliurement sense encasellar-te a una estructura cíclica i tancada que sí que se solia donar en el pop i altres estils d'eixa època.
Actualment, no et donaria aquesta resposta, les línies dels gèneres musicals s'han difuminat i eixa explicació, ara com ara, no serviria, però fa ja quasi trenta anys d'això i tot era radicalment diferent.
En alguna entrevista expresses sobre els teus gustos musicals, que no depén de l'estil, depén més aviat del que eixa música, eixa cançó et faça sentir, t'emocione. Quin impacte creus que pot tindre la teua música en els oients? O quin impacte t'agradaria que produïra?
Per sort o per desgràcia, en els meus projectes en solitari, musicals, pictòrics, fotogràfics o en vídeo realització, fa temps que no em preocupa el que la gent pense. Fa temps que no tinc debats interns sobre el que un espectador rebrà i les seues diferents interpretacions. Em conforme, després de 26 o 27 discos, exposicions, i més a continuar treballant en el meu estudi i gaudir d'això.
Hi ha una part de la teua vida, que tal vegada no és tan coneguda. Vas col·laborar en diferents centres de Serveis Socials amb projectes per a menors, treballant amb ells a través de la música. Ens pots explicar breument que es va fer i l’impacte que es va produir en ells després d’aquest bonic treball?
Vaig treballar durant anys i, de tant en tant, encara ho faig, en centres d'ensenyament no reglat, en aules d'educació compensatòria, en Serveis Socials, etc.
Comptat i debatut, la finalitat d'eixos cursos era utilitzar la música, l'art, la pintura, la fotografia, com un pretext perquè l’alumnat, trobara una mica de llum i de focus en contextos que, generalment, no eren favorables. La tecnologia s'ha democratitzat, encara que per a molts continue sent inaccessible, i eixa democratització era amb el que treballava.
La idea que amb un mòbil, amb una tauleta o amb un PC senzill, es poden fer coses més enllà de la norma: que fora d'eixa norma hi ha llibertat. Llibertat de pensament, de creació... Molta gent creu, de manera errònia (i sé del que parle, en primera persona), que mai podrà trencar els patrons de conducta apresos, principalment perquè el sistema s'ha encarregat que això succeïsca. Per això, l'acte de crear tanca en sí una cosa profundament transgressora. Simplificant-ho moltíssim, d'això van els tallers; de no acabar sent una dada o una estadística, la justificació d'un sistema i aconseguir-ho a través d'un leitmotiv, com la creació, o allí que cada participant trie.
La música incideix en la construcció de l'individu social, suposa pensar en desigualtats, reflecteix valors. Totes les teues obres musicals, totes les teues cançons, són un treball de reflexió i d'inquietud social i cultural. En aquest sentit, hi ha algun valor o valors en el qual t'agradaria incidir més?
La veritat és que estic en un moment de la meua vida en el que busque incidir el menys possible en res. Em conforme amb fer i dir el que vull i estar tranquil amb això.
Internet com a eina cultural molt important, però també la música reproduïda a través d'Internet ha deixat en un segon lloc als formats físics, l'ús de l'streaming acurta la vida de les cançons. Això d'alguna manera pot fer que no es valore l'esforç que hi ha darrere d'un músic?
Uf, això és complex de contestar i molt llarg. Crec que hem passat del moment en el qual un músic volia fer música i intentava (amb més o menys encert) fer-ho i després ja veia que podria arribar enmig d'un país en el qual hi havia una modesta indústria musical, fòrums, revistes, botigues… D'això, a un moment molt més estrany en el qual un músic (o qui siga), està immers en una espècie de carrera neoliberal, autofoto, exhibicionisme constant de processos creatius que abans eren privats, una espècie de condemna perpètua de no permetre's desaparéixer i així fer partícip a tothom de com vas al bany, com mires per la finestra, com plores… I tot per likes, m'agrades, vendes de discs i samarretes.
L'streaming no crec que acurte les cançons. La societat ha acurtat les cançons i per extensió el mercat. No som capaços d'escriure nou paraules seguides sense mirar el mòbil… Com escoltarem una cançó de més de 4 minuts? Com li dedicarem una mica més d'uns dies de la nostra vida? La major part de les vegades, ser un tipus al marge de tot costa molt, però en aquests casos és profundament reconfortant.
La música per a tu, és com una forma de vida, com un propòsit de vida?
Potser el fet de fer coses. Fer coses com a acte. Creació en allò quotidià. Sense escarafalls i, sobretot, sense grandiloqüències. Hi ha gent que fa pa, hi ha gent que arregla cotxes... jo faig altres coses. Tan senzill com això.
Tens un nou projecte al costat de La Sole. La Sole, compositora, Mc i performer. És coneguda per múltiples treballs. Ara els dos junts treballeu en el projecte "Enigma". Què proposa aquest treball? Música per a tu, com una forma de vida, com un propòsit de vida?
Aquest treball és la unió de formes diferents de veure la vida i la música. Diferents, però complementàries. La Sole és de l'any 1998 i jo de 1981. Al mig hi ha catorze anys amb els seus catorze hiverns i moltíssimes possibilitats creatives per a aconseguir unir això. Enigma està basat en Turandot de Puccini, qui desafia als seus pretendents a resoldre tres enigmes per a poder casar-se amb ella. És un treball introspectiu a escala lírica i musical i és a través d'eixe plantejament de Turandot, que ho fem caminar per diferents paisatges sonors.
"Sembrant en el desert" obra musical amb Oscar Jareño. És un compromís amb la naturalesa, amb el Medi Ambient. Quina reflexió llançaries sobre aquest compromís amb el nostre planeta?
Resumint-ho molt, pràcticament totes les coses que pense per a un demà són perquè el meu fill les puga contemplar. Em semblaria terrible que no poguera veure la bellesa que jo si que he pogut gaudir. Jo sé que aquesta manera de pensar és complicada en aquesta meritocràcia neoliberal a l'americana en la qual estem ficats. Eixe rotllo d'això és meu i la resta que es fota”. És increïble la maldat que s'ha posat de moda i que s'estén també al Medi Ambient, eixa barata d'Ecocidi per dòlars. És profundament terrible i vergonyós.
Com es manegen les diferències creatives quan es treballa amb altres músics o músiques?
Perquè és una cosa de la qual es va aprenent. Hi ha discs del passat, discs de col·laboracions, o grupals en els quals l'ego, propi o alié, estava més present. I això, com a inexpert, jove i insensat, és una cosa natural i forma part de tot això. Això sí, al llarg d'aquests 26 o 27 discos, un acaba per interioritzar el fet de posar damunt de la taula el que suma i a deixar fora el que no Ara és bastant senzill, és un punt molt dolç de la creació.
En alguna ocasió et vaig sentir dir una cosa molt bonica, en una entrevista raonaves l'important i el difícil que és ser responsable d'un mateix. Supose que et refereixes a tots els aspectes de la vida. Per què creus que resulta de vegades tan complicat?
Crec que és una cosa fonamental. Intentar ser íntegre amb tu mateix. Acceptar quan, per problemes econòmics, familiars, o del tipus que siguen, no has pogut ser-ho i tornar a eixa integritat quan pugues. Si ho penses bé, hauria de ser més complicat no escoltar-se a un mateix. Però hem donat la volta a tot i hem fet complex el senzill.